miniatura|Vial d'heroïna, una droga que pot causar addicció molt ràpidament.
El terme addicció és depèn en un ventall ampli de contexts per a descriure una inclinació, una obsessió, una obligació o una dependència física o psicològica excessiva. Alguns exemples d'addicció poden ser l'addicció a les drogues (drogoaddicció), als videojocs, al joc (ludopatia), al tabac (tabaquisme), a l'alcohol (alcoholisme), a l'ordinador, a la pornografia, al menjar, entre d'altres.
En terminologia mèdica, una addicció és un estat en què el cos depèn d'una substància per a funcionar normalment, i desenvolupa una dependència física cap a aquesta, com en el cas de la drogoaddicció. Quan la droga o la substància de què algú depèn se li retira, això causa en el malalt una síndrome d'abstinència, que presenta un conjunt característic de símptomes. En el camp de la psicologia, una addicció no està associada necessàriament amb un ús abusiu d'una substància, ja que aquesta forma d'addicció es pot generar fins i tot seguint la medicació d'un tractament mèdic convencional, prescrit per un metge.
L'OMS, per exemple, ha utilitzat els termes "habituació", "farmacodependència", "ús perjudicial" i altres per a referir-se a l'ús de substàncies, cosa que reflecteix la discussió a l'interior dels diversos comitès que s'han format per discutir el tema.
En l'actualitat existeix un cert consens, no completament acceptat, que distingeix almenys dos fenòmens relacionats amb l'ús de substàncies psicoactives: addicció i dependència. Aquests dos fenòmens són completament diferenciables tant en la clínica com en la neurobiologia, conducta i tractament. Tanmateix, els dos grans manuals de consens al voltant dels trastorns psiquiàtrics (el DSM IV de l'American Psychiatric Association, i la CIE-10, de l'OMS) presenten una barreja dels seus signes característics.
Originàriament, addicte era qui seguia cegament al líder sense criticar ni dir res (en llatí a-dicti: 'no dicció'). Després es va anomenar addictus a un 'esclau' per deutes. D'allà addictio: 'adjudicació, cessió al millor postor, consagració, dedicació'.
No obstant això, l'ús comú del terme addicció ha ampliat el seu camp semàntic a la dependència psicològica. En aquest context, s'utilitza el terme en la drogoaddicció i els problemes d'abús de substàncies però també es refereix als comportaments que no es reconeixen generalment com a problemes d'addicció, com l'addicció al menjar, al joc o als ordinadors. En aquest tipus d'accepció, el terme denota el comportament compulsiu d'un individu en realitzar alguna activitat específica, tot i les conseqüències perjudicials que pugui tenir per a la seva salut, el seu estat mental o la seva vida social.
Clínica El consum de substàncies psicoactives com les drogues és probablement una de les activitats més antigues de l'ésser humà. La importància de l'espai psíquic per a l'espècie humana, és amb seguretat el motiu pel qual aquestes conductes han tingut i segueixen tenint una alta freqüència en totes les societats. Els éssers humans han usat psicotròpics per als més diversos fins: millora de l'estat d'ànim, control de l'ansietat, del dolor, comunicació amb una realitat no ordinària, socialització i un simple benestar.
Dependència i addiccions La distinció entre "dependència" i "addicció" és una preocupació actual dels investigadors.
La dependència és l'ús d'una substància per evitar els efectes que tindria la seva carència. En aquest sentit els diabètics que han d'utilitzar insulina constitueixen un grup dependent. La dependència a substàncies psicoactives és l'ús de substàncies amb l'objecte d'evitar els efectes que provoca la seva suspensió (ús preventiu) o bé de disminuir els símptomes de la suspensió quan ja s'ha produït (ús pal·liatiu). Típicament les benzodiazepines provoquen dependència. Se les utilitza per a induir el somni, per exemple, però el seu ús continuat provoca, finalment, que el son sigui induït només gràcies al seu consum. Un subjecte que fa algun temps que consumeix benzodiazepines per dormir, tindrà després grans dificultats per agafar el son sense consumir. S'ha fet dependent. El seu consum de benzodiazepines, llavors, es fa de manera preventiva (en prevenció de no poder dormir), o bé, per a induir el somni quan descobreix que d'altra manera no pot aconseguir-ho (ús pal·liatiu).
Tolerància i síndrome d'abstinència
Les substàncies capaces de provocar dependència indueixen un fenomen anomenat "tolerància", que consisteix en la disminució dels efectes típics d'una substància quan s'usa de manera regular, o bé, cosa que és el mateix, un efecte que es manté similar encara quan s'augmenti la quantitat de substància. És el fenomen habitual en els bevedors d'alcohol, que són capaços de tolerar grans quantitats d'alcohol quan fa anys que en consumeixen. Passa també de manera marcada amb els efectes euforitzants de la cocaïna. La tolerància apareix sobre alguns efectes de les substàncies psicoactives i no sobre altres.
Un fenomen que està estretament lligat a la tolerància és el de síndrome d'abstinència, o simplement abstinència. La síndrome d'abstinència és un fenomen agut que passa en interrompre el consum d'una substància en un subjecte que fa molt de temps que la fa servir de manera més o menys contínua. Cada substància té una síndrome d'abstinència característica, i entre aquests el de l'alcohol és sens dubte el més greu. La síndrome d'abstinència a l'alcohol varia entre lleu, moderat i greu.
La síndrome greu té una significativa mortalitat si no és tractat a temps, constituint una real emergència mèdica. La síndrome greu d'abstinència a l'alcohol es coneix com a delírium trèmens (del llatí, que vol dir "deliri tremolós", en al·lusió als seus dos grans símptomes).
Tanmateix, no totes les substàncies addictives provoquen abstinència. Per exemple, la síndrome és intens (i greu) en el consum d'alcohol. També és molt notori en el consum d'opiacis. Tanmateix, és poc notori o inexistent en el consum de cocaïna i nicotina.
La síndrome d'abstinència és el conjunt de reaccions físiques o corporals que succeeixen quan una persona amb addicció a una substància (alcohol o begudes amb etanol, tabac o altres drogues) deixa de consumir-la.
Aquesta síndrome també pot presentar-se en algunes patologies psicològiques com la dependència emocional, en què no es depèn d'una substància o una droga, però sí d'un afecte desmesurat cap a una altra persona, i l'individu presenta somatització (procés pel qual es confonen problemes emotius o psicològics amb dolors físics). Encara que els símptomes varien en forma i intensitat segons el producte emprat i el temps que fa que es desenvolupa la dependència, en tots els casos es deuen al fet que s'ha alterat el funcionament normal del sistema nerviós central. La síndrome d'abstinència es denomina col·loquialment mono.
La tolerància i la síndrome d'abstinència són fenòmens reversibles. Un subjecte que s'ha fet dependent, pot deixar de consumir una substància i en un temps variable perdre la tolerància que tenia. En termes pràctics això significa que, si torna a consumir, sentirà els mateixos efectes que un subjecte verge d'experiència. Acostuma a passar als consumidors d'alcohol quan han passat un llarg període sense consumir (per exemple, un any). Quan tornen a consumir una petita dosi, que normalment no els faria efecte, pateixen una intensa embriaguesa.
La síndrome d'abstinència també és reversible i té un tractament eficaç. El més greu, el de l'alcohol, té una durada que, en el pitjor dels casos, no supera els 10 a 12 dies. Després d'aquest temps, l'individu pot tornar a fer una vida normal. D'aquesta manera, en ser reversibles i tenir un tractament eficaç, dependència i abstinència en estricte rigor no representen un greu problema sanitari.
Síndrome d'abstinència neonatal Quan una dona embarassada és addicta, les substàncies que consumeix arriben al torrent sanguini del fetus a través de la placenta. En néixer, la dependència del nadó que fa a la droga continua, però no la seva administració, per la qual cosa pateix diversos trastorns en el seu sistema nerviós i en el seu organisme en general.
Abstinència en nounats. A més de les dificultats específiques de la síndrome, d'acord amb la substància emprada per la mare, un nadó pot presentar altres problemes: Creixement deficient. Naixement prematur. Convulsions. Defectes congènits. Plor excessiu i molt fort. Mala alimentació; pobra succió de llet materna. Morts prematures.
Sensibilització i addiccions El que sí que representa un problema greu és l'addicció, que consisteix en el consum compulsiu d'una substància.
L'addicció sembla estar relacionada amb el fenomen de la sensibilització. La sensibilització és un fenomen oposat a la dependència. Consisteix en l'augment d'alguns efectes de les substàncies psicoactives amb l'ús regular d'elles. Per exemple, és molt evident amb els efectes neuromotors de la cocaïna. L'ús regular de cocaïna (en qualsevol de les seves formes) provoca hipertonia i conductes estereotipades tant en humans com en animals d'experimentació, així com fenòmens paranoics i il·lusions angoixants, alhora que els efectes euforitzants disminueixen producte de la tolerància. Els consumidors d'alcohol de molts anys s'embriaguen amb dosis cada vegada menors d'alcohol.
Atès que la sensibilització és un fenomen que roman per molts anys (tal vegada és irreversible) s'ha utilitzat com un dels models per explicar l'addicció. La conducta compulsiva de consum sembla, igualment, no ser reversible, encara que sí que pugui ser controlada amb entrenament. L'addicció, és a dir, la conducta compulsiva de cerca i consum de substàncies, malgrat tots els problemes personals, físics i socials que li porti a l'individu, és en rigor el real problema, i el que porta a demanar ajuda al subjecte i a la seva família.
La conducta compulsiva apareix només en algunes condicions especials. Hi ha almenys tres elements que disparen la compulsió per consumir: els estímuls ambientals associats a drogues, els estats afectius desagradables (com la tristesa o l'estrès) i provar la substància o una altra semblant. Qualsevol d'aquests tres és capaç de desencadenar un intens desig de consumir i l'aparició de conductes de cerca (el que s'anomena estratègies de consum).
Hi ha substàncies que són capaces de provocar una intensa dependència i síndrome d'abstinència, però que no provoquen addicció, Per exemple, les benzodiazepines. Els subjectes consumeixen benzodiazepines de manera preventiva o pal·liativa, però no existeixen estímuls ambientals o interns que els provoquin el desig compulsiu de consumir-les. És també l'experiència dels subjectes que consumeixen opiacis com pal·liatiu del dolor crònic (per exemple, càncer).
D'altra banda, hi ha substàncies que no provoquen dependència ni síndrome d'abstinència notable, i que tanmateix són intensament addictives. Entre elles, les més importants són, sens dubte, la nicotina i la cocaïna. En animals de laboratori aquestes dues han demostrat ser les substàncies més ràpidament addictives, encara que no provoquin síndrome d'abstinència.
L'alcohol té efectes mixtos, segons el període de consum. En el curt termini provoca tolerància, però si el consum és abusiu i per llarg temps, apareixerà la compulsió.
El cànnabis és una substància conflictiva. No s'ha aconseguit que els animals de laboratori se l'inoculin a si mateixos amb facilitat, com passa ràpidament amb totes les altres, fet que concorda amb els escassos efectes addictius i de dependència en éssers humans.
Context, tolerància i addicció