Lalumini és l'element químic de símbol Al i nombre atòmic 13. És poc dens en comparació amb altres metalls comuns i té aproximadament un terç de la densitat de l'acer. Presenta una gran afinitat per l'oxigen i forma una capa protectora d'òxid en ser exposat a l'aire. A primera vista, recorda l'argent pel seu color i la seva gran reflectivitat. És tou, dúctil i no magnètic. La gran abundància del seu únic isòtop estable, el ²⁷Al, en fa el dotzè element més comú de l'Univers. La radioactivitat del ²⁶Al es fa servir en la datació radiomètrica.
És un metall del bloc p i del grup del bor. En consonància amb la regla general d'aquest grup, sol formar compostos en l'estat d'oxidació +3. El catió Al³⁺ té un radi petit i una càrrega alta, cosa que en potencia la capacitat de polarització i afavoreix la formació d'enllaços més covalents.
És l'element metàl·lic més abundant en l'escorça terrestre. La seva lleugeresa, conductivitat elèctrica, resistència a la corrosió i baix punt de fusió el converteixen en un material idoni per a multitud d'aplicacions, especialment l'aeronàutica. No obstant això, la gran quantitat d'energia necessària per a l'obtenció del metall a partir dels òxids dificulta la seva major utilització; dificultat que pot compensar-se pel seu baix cost de reciclatge, la seva dilatada vida útil i l'estabilitat del preu.
Característiques generals miniatura|esquerra|Alumini miniatura|esquerra|Mobiliari d'alumini Lalumini és un metall lleuger, tou però resistent i d'aspecte gris argentat. La seva densitat és aproximadament un terç de la de l'acer o del coure, és molt mal·leable i dúctil i apte per ser mecanitzat i per a la fosa. A causa de la seva elevada calor d'oxidació es forma ràpidament, en presència d'aire, una fina capa superficial d'òxid d'alumini (Al₂O₃) impermeable i adherent que atura el procés d'oxidació proporcionant-li resistència a la corrosió i durabilitat. Aquesta capa protectora pot ser ampliada per electròlisis en presència d'oxalats.
L'alumini té característiques amfòteres. Això significa que es dissol tant en àcids (formant sals d'alumini) com a bases fortes (formant aluminat amb l'anió [Al(OH)4]-) alliberant hidrogen.
El principal i gairebé únic estat d'oxidació de l'alumini és +III, com és d'esperar per la configuració electrònica que presenta, amb tres electrons en la capa de valència.
Aplicacions Si es considera la quantitat o el valor del metall més emprat, el seu ús excedeix al del qualsevol altre exceptuant l'acer, i és un material important en multitud d'activitats econòmiques. L'alumini pur és tou i fràgil, però els seus aliatges amb petites quantitats de coure, manganès, silici, magnesi i altres elements presenten una gran varietat de característiques adequades a les més diverses aplicacions. Aquests petits aliatges constitueixen el component principal de molts de components dels avions i coets, en què el pes és un factor crític.
Quan s'evapora alumini en el buit, forma un revestiment que reflecteix tant la llum visible com la infraroja. A més la capa d'òxid que es forma impedeix el deteriorament del recobriment, per aquesta raó s'ha emprat per a revestir els miralls de telescopis, en substitució de l'argent.
Donada la seva gran reactivitat química, finament polvoritzat es fa servir com a combustible sòlid de coets; en algun explosiu, com a ànode de sacrifici i en processos d'aluminotèrmia per a l'obtenció de metalls.
Altres usos de l'alumini metàl·lic són: Transport, com a material estructural en avions, automòbils, tancs, superestructures de vaixells, blindatges, etc. Embalatge; paper d'alumini, tetrabriks, llaunes (envàs), etc. Construcció; finestres, portes, perfils estructurals, etc. Béns de consum; eines de cuina, ferramentes, etc. Transmissió elèctrica. Encara que la seva conductivitat elèctrica és tan sols el 60% de la del coure la seva major lleugeresa permet una major separació entre les torres d'alta tensió, disminuint els costos de la infraestructura. Recipients criogènics (fins a –200 °C), ja que no presenta temperatura de transició de dúctil a fràgil com l'acer, i la tenacitat de l'alumini continua sent bona a baixes temperatures. Material de caldereria; radiadors...
També s'utilitzen compostos d'alumini a; Les sals d'alumini dels àcids grassos (p. ex. l'estearat d'alumini) formen part del napalm. Els hidrurs complexos d'alumini són reductors útils en síntesi orgànica. Els halurs d'alumini tenen característiques d'àcid de Lewis i són utilitzats com a tals, com a catalitzadors i com a reactius auxiliars. Els aluminosilicats són un tipus important de mineral. Formen part de les argiles i són la base de moltes ceràmiques. Afegir additius d'òxid d'alumini o aluminosilicats a vidres, fa variar les propietats tèrmiques, mecàniques i òptiques d'aquests. El corindó (Al₂O₃) és utilitzat com a abrasiu. Algunes variants d'aquest, com el rubí i el safir s'utilitzen en joieria com a pedres precioses.
Aliatges d'alumini; Duralumini
Història
miniatura|esquerra|Tendència de la producció mundial d'alumini.|lang=ca Tant a Grècia com a Roma s'emprava l'alum (del llatí alumen, alum), una sal doble d'alumini i potassi com mordent en tintoreria i astringent en medicina, ús encara en vigor. El 1761 el químic francès Louis Bernard Guyton de Morveau va proposar d'anomenar la base de l'alum com a alumine.
Generalment es reconeix a Friedrich Wöhler l'aïllament de l'alumini el 1827. Així i tot, el metall va ser obtingut, impur, dos anys abans pel físic i químic danès Hans Christian Ørsted. El 1807, Humphry Davy va detectar un metall a la base de l'alum i va proposar el nom aluminum per a aquell metall encara no descobert, però més tard va decidir canviar-lo per aluminium per coherència amb la majoria dels noms d'elements, que usen el sufix -ium. D'aquest van derivar els noms actuals en altres idiomes; tanmateix, als Estats Units amb el temps es va popularitzar l'ús de la primera forma, que també és admesa per la IUPAC encara que prefereix l'altra.IUPAC Página web de International Union of Pure and Applied Chemistry
miniatura|L'estàtua Eros, a Piccadilly Circus (Londres), fou feta el 1893 i és una de les primeres estàtues d'alumini.
Quan va ser descobert es va trobar que era extremadament difícil la seva separació de les roques de les quals formava part, per la qual cosa durant un temps va ser considerat un metall preciós, més car que l'or. A mitjan , es van obtenir a França petites quantitats d'alumini per reducció de clorur aluminós-sòdic amb sodi, procediment desenvolupat per Saint-Claire Deville basant-se en els treballs de Hans Christian Ørsted i Friedrich Wöhler. Es van exhibir barres d'alumini juntament amb les joies de la corona de França a l'Exposició Universal de 1855 i es va dir que Napoleó III havia encarregat un joc de plats d'alumini per als seus més il·lustres convidats.
L'any 1882 l'alumini era considerat un metall de sorprenent raresa del qual es produïen a tot el món menys de 2 tones anuals. El 1884 es va seleccionar l'alumini com a material per al vèrtex del Monument a Washington, en una època en què l'unça (30 grams) costava l'equivalent al sou diari dels obrers que intervenien en el projecte; tenia el mateix valor que l'argent.
Tanmateix, amb les millores dels processos els preus van baixar contínuament fins a col·lapsar-se el 1889 després de descobrir un mètode senzill d'extracció del metall alumini. La invenció de la dinamo per Siemens el 1866 va proporcionar la tècnica adequada per a produir l'electròlisi de l'alumini. La invenció del procés Hall-Héroult a 1886 (patentat independentment per Héroult a França i Hall als EUA) abarateix el procés d'extracció de l'alumini a partir del mineral, la qual cosa va permetre, juntament amb el procés Bayer (inventat l'any següent, i que permet l'obtenció d'òxid d'alumini pur a partir de la bauxita), que s'estengués el seu ús fins a fer comú en multitud d'aplicacions. Les seves aplicacions industrials són relativament recents, produint a escala industrial des de finals del . Això va possibilitar que l'alumini passés a ser un metall comú i familiar. Pel 1895 el seu ús com a material de construcció estava tan estès que havia arribat a Sydney, Austràlia, on es va utilitzar a la cúpula de l'edifici de la Secretaria. miniatura|Recipient alimentari d'alumini La producció mundial va arribar a les 6.700 tones cap al 1900, 700.000 el 1939 i el 1943 va arribar als dos milions a causa de l'impuls de la Segona Guerra Mundial. Des de llavors, la producció s'ha disparat fins a superar la de tots els altres metalls no ferris.
Actualment, el procés ordinari d'obtenció del metall consta de dues etapes, l'obtenció d'alúmina pel procés Bayer a partir de la bauxita, i posterior electròlisi de l'òxid per obtenir l'alumini.
La recuperació del metall a partir de la ferralla, material vell o desfets (reciclatge) era una pràctica coneguda des de principis del . Tanmateix, és a partir dels anys 1960 quan es generalitza, més per raons mediambientals que estrictament econòmiques, ja que el reciclatge consumeix el 5% del que consumeix la producció metal·lúrgica a partir del mineral.
Abundància i obtenció Tot i que l'alumini és un material molt abundant a l'escorça terrestre (8,1%) rarament es troba lliure. Les seves aplicacions industrials són relativament recents, produint-se a escala industrial des de finals del . Quan va ser descobert es va trobar que era extremadament difícil la seva separació de les roques de què formava part, per la qual cosa durant un temps va ser considerat un metall preciós, més car que l'or; no obstant això, amb les millores dels processos els preus van baixar contínuament fins a col·lapsar-se el 1889 després de descobrir-se un mètode senzill d'extracció del metall. Actualment, un dels factors que estimula el seu ús és l'estabilitat del seu preu.
El 1859 Henri Sainte-Claire Deville va publicar dues millores en el seu procés d'obtenció: substituir el potassi per sodi i substituir el clorur simple pel doble. Posteriorment, la invenció del procés Hall-Héroult el 1886 va abaratir el procés d'extracció de l'alumini a partir del mineral, la qual cosa va permetre, juntament amb el procés Bayer del mateix any, que s'ampliés el seu ús fins a fer-se comú en multitud d'aplicacions.
La producció d'alumini té diverses repercussions mediambientals partint de l'extracció en mines a cel obert de la bauxita i la transformació d'aquesta a alúmina, per després extreure l'alumini elemental. Els efectes més significatius són: Desforestació de la zona eliminant el 100% de la flora i de la fauna, ja que en ser mines a cel obert són la causa indirecta de la desforestació en aquestes zones. També a causa de l'obertura de les vies d'accés dins d'aquests boscos. Un cop oberts aquests camins, els fusters, els productors de carbó i d'altres empreses entren i acaben de desforestar la zona. És un cas acusat a Jamaica, on més d'un terç de les conques s'han deteriorat, secant rius i deixant sense aigua als poblats i ciutats del voltant. Contaminació de l'aire a causa dels gasos emesos per la maquinària i de les explosions controlades que es fan per extreure el mineral. Contaminació de l'aigua, els sòls i els aqüífers a causa de les tècniques d'extracció de la bauxita i el posterior tractament d'aquesta. L'alt consum energètic arribant a consumir uns 15.000 kWh. Això comporta que l'alumini sigui un dels metalls amb consum d'energia més elevats per a la seva producció. Un elevat consum d'aigua durant tot el procés d'extracció i producció. Vessaments d'aigües contaminades. És un dels grans problemes ambientals que causa la producció d'alumini. Aquestes aigües contenen grans proporcions d'alumini i altres metalls que es filtren al subsòl i van a parar a rius i pous inutilitzant el seu ús per a consum humà i animal i impossibilitant la vida de la flora en aquestes zones. Emissions de vapors de quitrà en les plantes de producció i en les mines d'extracció.