Esports i política són dos conceptes diferents, i més en un context com als Jocs Olímpics . Tanmateix, la història demostra el contrari. La connexió entre l'èxit esportiu i el sentiment patriòtic i la construcció de la identitat d'un país és tan forta que pareix difícil que els polítics la mantinguin separada.
Als Jocs Olímpics d'Estiu de 1936 a Berlín, els nazis a Alemanya van utilitzar l'acte amb finalitats ideològiques. Quan l'apartheid a Sud-àfrica era comú, es va prohibir al país la competició internacional en molts esports. Després dels altercats a Txecoslovàquia el 1968, els partits d'hoquei-gel entre els locals i la URSS en els anys següents es van tornar més exigents. Els Jocs Olímpics d'Estiu van ser objecte de boicots entre els anys 1970 i la dècada de 1980. Als Jocs Olímpics d'Estiu de 1972, els terroristes van atacar en el que es va conèixer com la massacre de Munic, i des d'aleshores, la seguretat es va prioritzar.
Amb el final de la Guerra Freda a la dècada del 1990, la rivalitat de dos blocs (capitalista i socialista) es va reduir, així com la necessitat de discursos polítics a través de l'esport. La vigilància de seguretat dels principals esdeveniments esportius va ser més dràstica, especialment després dels atacs terroristes de l'11 de setembre de 2001 a Nova York.
Al 2008, els partits de futbol entre les seleccions juvenils de futbol danesa i egípcia van ser cancel·lats després que els diaris tornessin a publicar caricatures controvertides de Mahoma .