va ser un partisà, periodista, polític i escriptor italià.

Biografia Fill del jurista Piero Calamandrei i d'Ada Cocchi, el seu pare, d'ideari antifeixista, li va proporcionar una educació elitista i refinada. Va cursar estudis al Liceu Clàssic Michelangiolo on, als 17 anys, es va graduar amb honors. Va estar inscrit, com era habitual en aquella època, als Grups Universitaris Feixistes, el 1935 va participar en els Littoriali della Cultura, representant la GUF de Florència i es va classificar en la secció d'Art. El 1937, va estudiar a l'Escola de Dret Internacional de La Haia i es va llicenciar en en dret a Florència el 1939.

Els primers desacords amb el seu pare, abanderat de l'antifeixisme, daten d'aquella època, quan, per seguir la seva vocació d'escriptor, es va negar a treballar en el prestigiós bufet familiar de Borgo degli Albizi, i tampoc en cap altre bufet. De la seva vocació, dirigida a la literatura, va néixer la col·laboració amb revistes com Rivoluzione i Campo di Marte, així com la decisió de traslladar-se a Roma, el 1939, per graduar-se en Lletres a la Universitat de La Sapienza, amb Pietro Paolo Trompeo. En plena Segona Guerra Mundial, va guanyar una oposició com a arxiver i va ser destinat l'Arxiu Estatal de Nàpols i després al de Venècia on, el 8 de setembre de 1943, el va sorprendre l'armistici.

Pertinença a la Resistència Amb l'ocupació del país per les tropes de la Werthmach, va tornar ràpidament a Roma i es va unir a la resistència italiana, entrant en contradicció amb el seu pare que, inicialment, va restar en una posició expectant.

Com a membre dels Grups d'Acció Patriòtica (GAP), va esdevenir cap del sector militar i responsable del Grup "Garibaldi", que juntament amb els "Pisacane" formaven del GAP "Central" (Roma-Centre).

La seva àrea d'operacions va ser la zona III (barris de Flaminio i Salario ), Calamandrei, conegut amb el nom de "Cola" es va allotjar a casa de l'escriptor Vasco Pratolini, juntament amb la seva promesa i futura esposa Maria Teresa Regard, coneguda com "Piera" que també era partisana del GAP. Tots dos van participar en nombroses accions de propaganda i guerrilla, entre les que destaquen:

Llançament de bombes en el "Comizio Volante" de Piazza Fiume, el 7 novembre 1943. Llançament de tres bombes contra l'Hotel Flora, seu d'un comandament i tribunal nazis, el 18 desembre 1943.

Tot i això, l'acció més trascendent, a nivell militar i polític, va ser l'atac a la Via Rasella, contra una unitat del Regiment de Policia "Bozen" el 23 de març de 1944, en la que també van participar els destacats gappistes, Mario Fiorentini, Marisa Masu i Carla Capponi. Va ser Calamandrei qui, des de la cantonada de la Via del Boccaccio, en veure arribar els soldats, va donar el senyal a Rosario Bentivegna per encendre la metxa de l'artefacte explosiu, amagat dins d'un carret d'escombreries, que va aniquilar el regiment, causant la mort de 33 soldats, nombrosos ferits i la mort de dos civils, un d'ells, el nen Piero Zuccheretti, de 12 anys. Aquest fet va provocar la posterior represàlia alemanya coneguda com la Massacre de les fosses Ardeatines .

Calamandrei va ser capturat per la denúncia del gappista Guglielmo Blasi que, arrestat durant un robatori, va denunciar gairebé tots els seus companys a la Banda Koch (reducte de feixistes fidels a la República de Saló). Calamandrei va ser traslladat a la "Pensió Jaccarino" a Via Romagna, seu de la Banda Koch, presó i lloc de tortures, d'on el 20 de maig, d'una manera audaç, va aconseguir fugir. Va trobar refugi al Seminari del Laterà, on ja s'allotjaven altres antifeixistes. Un cop acabada la Campanya d'Itàlia, va ser guardonat amb la Medalla de Plata al valor militar.

Activitat política i mort Després del final de la Guerra, Franco Calamandrei va ser editor d'Il Politecnico d'Elio Vittorini i de l'Unità. Depenent de l'òrgan del Partit Comunista Italià, va ser enviat com a corresponsal a Londres (1950-1953), i com a corresponsal especial a la Xina (1953-1956) i Vietnam (1954). Va ser membre del Comitè Central i director del sector de premsa i propaganda.

Elegit senador per primera vegada el maig de 1968 (V Legislatura), va ser reelegit a la VI, VII i VIII. També va ser vicepresident de la Comissió d'Afers Exteriors del Senat, de la comissió bicameral d'investigació sobre la P2 i de la Comissió del Consell d'Europa per a les relacions amb els parlaments nacionals.

Va morir el setembre de 1982, pocs dies després de complir 65 anys, quan encara era membre del parlament.

Referències

Bibliografia Guerra i pau al Vietnam, Florència, Parenti, 1957 Franco Calamandrei i Maria Teresa Regard, Tibetan Puzzle, Florència, Parenti, 1959 Piero i Franco Calamandrei, Una família en guerra. Lletres i escrits (1936–1956), Bari, Laterza, 2008 La vida indivisible. Diari (1941-1947), Roma, Editori Riuniti, 1984 (reeditat Florència, Giunti, 1998) Oportunitats per viure. Diaris (1975-1982), Florència, La Nuova Italia, 1995.

Categoria:Guardonats amb la Medalla de Plata al Valor Militar Categoria:Comunistes italians Categoria:Resistència italiana Categoria:Morts a Roma Categoria:Periodistes florentins Categoria:Escriptors florentins Categoria:Polítics florentins Categoria:Escriptors italians nascuts al segle XX Categoria:Escriptors italians morts al segle XX Categoria:Polítics italians nascuts al segle XX Categoria:Polítics italians morts al segle XX Categoria:Nascuts el 1917