Multitud és un terme que en filosofia política es refereix a un col·lectiu de persones definit no per una identitat compartida, sinó per un mode d'existència comú. El concepte té arrels profundes en la història de la filosofia. En la filosofia antiga, els pensadors exploraven la naturalesa i el paper dels «molts», sovint en contextos socials i polítics. Nicolau Maquiavel va tractar la multitud pragmàticament, centrant-se en les passions i emprant una forma de realisme polític proper a la filosofia moderna primerenca. El concepte va guanyar protagonisme al a través de l'obra de Thomas Hobbes i Baruch Spinoza, que van desenvolupar el terme com a part dels seus compromisos més amplis amb els esdeveniments contemporanis i la història intel·lectual, utilitzant un llenguatge cada cop més específic.
Centrant-se en el mecanicisme filosòfic enmig de la revolució científica, Hobbes va intentar aplicar els principis de la mecànica clàssica per a modelar el comportament humà i l'organització política i va conceptualitzar la multitud com una massa prepolítica inestable. Va argumentar que es beneficiava de la cohesió i la unificació, i que requeria la força d'un contracte social amb una autoritat sobirana. En aquell moment, hi va haver debats sobre la monarquia absoluta, que van culminar amb la Guerra Civil anglesa.
A la pròsperes, tolerants i inestables Províncies Unides, Spinoza va reconèixer el potencial immanent de la multitud per a l'autoorganització racional i el poder col·lectiu, i es podria dir que el veia com a fonamental per a l'agència democràtica. Tanmateix, tenia reserves sobre la seva volatilitat, basades en la seva teoria dels afectes. Va emfatitzar que la comprensió inadequada de la multitud la feia susceptible de ser controlada per la superstició o l'autoritat carismàtica.
En la filosofia contemporània, alguns pensadors han recuperat el concepte principalment a partir de Spinoza, tot i que també es van basar en l'obra de Karl Marx. Junts, Michael Hardt i Antonio Negri van reinterpretar la multitud de manera més global com un subjecte plural, autònom i radicalment democràtic, fins i tot revolucionari. La veien com a capaç de resistir l'imperialisme i l'explotació del treball, i de transformar els sistemes i les institucions polítiques de manera més àmplia.
Història Ja sigui com a terme o concepte filosòfic, la multitud s'esmenta en textos generals, filosòfics i religiosos de l'antiguitat, inclosa la filosofia antiga. Per exemple, s'esmenta a la Bíblia, així com en textos atribuïts a Tucídides, Plató (per exemple a Eutífron), Aristòtil, Polibi i Ciceró. També s'esmenta en textos de filosofia medieval, per exemple, a les obres d'Averrois.
El terme va entrar al lèxic de la filosofia moderna primerenca quan va ser utilitzat per pensadors com Maquiavel, Hobbes (a De cive) i Spinoza (especialment al Tractatus Politicus o TP), que va escriure sobre la multitud amb admiració i menyspreu vacil·lants. Spinoza va escriure sobre això en un context històric de guerra i inestabilitat civil, fet que va motivar la seva obra.
Hobbes Durant la revolució científica i en el context de govern personal de la Guerra Civil anglesa, Hobbes veia la multitud com si fos a través de la mecànica de Galileo Galilei, és a dir, una massa desorganitzada que requeria la força de l'autoritat sobirana per a unificar-se. Hobbes va teoritzar la multitud com una multitud que necessitava promulgar un contracte social amb un monarca, convertint-se així en poble. Fins aleshores, aquests individus conservaven la capacitat d'autodeterminació política.
Spinoza miniatura|Monument a Spinoza a Amsterdam En la filosofia política de Spinoza, la (multitudo o veelheid) és un concepte clau dins de la seva obra sistemàtica i context històric. Pel que sembla, va prendre el terme de Hobbes, tot i que l'ús de Spinoza en difereix. Figura principalment al TP, amb usos anteriors i més negatius al Tractatus teològico-politic (TTP).
En el TP, la multitud denota un gran agregat de persones (organitzades o no) mogudes més per l'afecte que per la raó (sovint per un «afecte comú», però idealment «per una sola ment», com en una «unió de ments»). Per al filòsof Edwin Curley, la tesi principal de la filosofia moral i política de Spinoza és que el nostre major bé rau a «viure en comunitat amb altres persones i lligar-nos als nostres conciutadans "per a fer-nos un sol poble"». Però fer-ho racionalment i virtuosament és un repte suprem. La tasca de l'individu a lÈtica demostrada segons l'ordre geomètric, superar l'esclavitud a les passions, es va convertir en la tasca de tota la comunitat en la filosofia política de Spinoza.
La multitud de Spinoza es basa en el seu ús anterior del ('gent comuna' o 'multitud') en obres anteriors. En el TP, és en gran part substituït per multitud, plebs (gent corrent o plebeus) i (persones). Mentre s'ha traduït pejorativament, Spinoza el va fer servir per a aquells que considerava poc fiables en capacitat o judici, de vegades en contrast amb els filòsofs; tot i això, també va escriure sobre un de filòsofs.
El concepte de multitud de Spinoza difereix de la interpretació posterior, radicalment democràtica o fins i tot revolucionària, de Hardt i Negri, que contraresta la cautela de Spinoza sobre el . Des de la dreta política, Leo Strauss va emfatitzar la por de Spinoza a les masses, interpretant la seva filosofia política com una guia per a una elit. De fet, Spinoza va demanar a la gent comuna no preparada que no llegís el seu TTP, argumentant que superava les seves capacitats i que seria malinterpretat, tot i que l'obra és possiblement la més positiva sobre la democràcia.
Étienne Balibar va ser més matisat: va estar d'acord que Spinoza expressava por a les masses làbils, però va argumentar que els seus arguments prodemocràtics es mantenien. Reivindicant consens, Ericka Tucker va emfatitzar que, si bé Spinoza expressava constantment preocupació per la multitud, la seva actitud era complexa, vacil·lant i profundament connectada amb les seves opinions sobre la democràcia. Va considerar que finalment va desenvolupar una teoria de la multitud com una cosa que s'ha d'entendre, no témer, per a sostenir les institucions, la pau i la prosperitat dins dels estats democràtics.
Les preocupacions de Spinoza van ser modelades per la inestabilitat civil a les Províncies Unides, concretament durant el primer període sense stadhouder. Un període de relativa llibertat i tolerància va donar lloc a avalots i guerres, incloent-hi les guerres anglo-neerlandeses i la guerra francoholandesa. Això va culminar amb el linxament dels germans Cornelis de Witt i Johan de Witt de la facció Loevestein per part de masses alineades amb els calvinistes de l'Església Reformada Holandesa i els orangistes.
Spinoza creia que els ministres calvinistes fomentaven deliberadament pànics morals entre les seves congregacions. Va treballar per a contrarestar els «prejudicis dels teòlegs», i va escriure al pensador Henry Oldenburg el 1665 referint-s'hi com «els principals obstacles per a filosofar». El seu objectiu era «exposar aquests prejudicis i eliminar-los de les ments de la gent sensata», «reivindicant així completament» la llibertat de filosofar, que considerava «suprimida per l'autoritat i l'egotisme excessius dels predicadors».
Obres de Spinoza +Obres de Spinoza relacionades amb la multitud Títol (abreviatura) Data Tractatus de intellectus emendatione (TIE) 1656/1657 Ètica demostrada segons l'ordre geomètric (E) Dècada del 1660–1675 Tractatus teològico-politic (TTP) 1665–1669 Tractatus politicus (TP) 1675 El jove Spinoza, al Tractatus de intellectus emendatione (TIE), esperava la millora del , més endavant teoritzat com la «multitud» al TP. La seva actitud en evolució reflectia tant el refinament lògic del seu pensament com els esdeveniments en desenvolupament del seu context històric.
A mitjans de la dècada de 1660 a Amsterdam, enmig de desordres civils i aldarulls a les Províncies Unides, Spinoza va tenir por, però gradualment es va resignar a entendre els esdeveniments a través del concepte de multitud. El seu objectiu era comprendre els afectes de la gent (o idees i passions confuses) per a promoure la pau i unes institucions de govern més estables.
Spinoza va utilitzar pejorativament a l'Ètica i al TTP, entre altres textos. A l'Ètica va descriure el com a «terrorífic si no té por», mostrant preocupació per la psicologia de les masses. Balibar, Warren Montag, Justin Steinberg i Tucker interpreten Spinoza com a deliberadament ambigu en referir-se a la por de les masses tal com es sent i s'exerceix.
Tractatus de intellectus emendatione (TIE) En el TIE, Spinoza va expressar preocupació i esperança pel . Buscant el camí cap a la bona vida (), va contrastar les seves preocupacions materialistes immediates o ostentoses amb la recerca del coneixement i l'amor de Déu, «la fi per la qual lluito». En lloc de condemnar-los, esperava que «molts adquirissin [aquesta visió] juntament amb mi», argumentant que una millor educació, medicina i ordre social no només serien virtuosos, sinó que també serien instrumentals per a elevar el a nivells superiors i millors capacitats.
Tractatus teològico-politic (TTP) Spinoza va aturar el treball sobre lÈtica per a començar el TTP. Havia començat a tenir por del enmig del desordre, el faccionalisme polític, la inestabilitat i la guerra, que van conduir al . Estava especialment preocupat pel paper dominant de la religió en la política i la seva amenaça per a la filosofia i la llibertat de pensament.
La democràcia era la forma d'estat «més natural» i «millor» afirma Spinoza al TTP. Va argumentar que una mena de molt probablement resultaria en llibertat i pau, que ell elevava com els principals objectius de l'estat. Tot i això, com va assenyalar Tucker, la democràcia requereix «el poble, les masses, el », revelant una aparent tensió en la filosofia política de Spinoza: el ha de donar lloc al «millor» estat.
Tractatus politicus (TP) La teoria política de maduresa de Spinoza al TP es va basar en les seves teories dels afectes i el poder de l'Ètica. Va utilitzar tècnicament la multitud al TP, buscant una manera que, com els individus de l'''Ètica, fos governada menys per la por.
Mentre que al TTP la democràcia era el govern «més lliure» o «més natural», al TP va esdevenir el «més absolut» o «millor» perquè preservava millor els drets naturals i tenia més poder que qualsevol . L'objectiu de l'estat va passar de la llibertat a la prosperitat i l'estabilitat, requerint un poder absolut. Així, alguns intèrprets del van considerar que Spinoza havia abandonat la democràcia.
Per a Spinoza, el poder de la multitud simplement sorgia del dels individus en la seva agregació i organització. Va argumentar que el dret natural era coextensiu amb el poder i establia relacions entre l'individu i el sobirà, i entre la multitud i tot l'estat.
Segons Spinoza, el poder de la multitud no només estava determinat pel nombre d'individus, sinó també per la seva manera d'arribar a acords. Els afectes passius com la por i les idees menys adequades eren desempoderadors. Els afectes actius com l'alegria unien la multitud i, juntament amb les idees més adequades, eren més empoderadores. Per a empoderar més la multitud, Spinoza va recomanar la democràcia, per molt àmplia que fos la seva concepció, com la millor forma de govern. Va proposar grans consells populars deliberatius per a les seves institucions, postulant el seu avantatge epistèmic.
Filosofia contemporània