L’església del Santíssim Crist de la Providència o església del Santíssim Crist de la Providència de la Creu Coberta, coneguda popularment com església de la Creu Coberta, és un temple parroquial situat al barri de la Creu Coberta, al sud de la ciutat de València. Està declarada Bé de Rellevància Local (BRL).
El temple se situa a la plaça del Vicari Ferrer —primer vicari de la parròquia i principal impulsor de la construcció del temple—, dins del nucli històric del barri. En el moment de la seua construcció i durant els anys posteriors, l’església mantenia una relació directa amb el camí Real, actual carrer de Sant Vicent, fet que li atorgava una notable visibilitat urbana. La façana principal, orientada simbòlicament cap a la catedral de València, i la façana lateral, oberta en paral·lel al carrer de Sant Vicent, reforçaven esta presència.
La intensa transformació urbanística del barri durant la dècada de 1960 alterà profundament este context, amb la construcció irrespectuosa d’edificis d’habitatges d’elevada altura al voltant del temple acabà encerclant-lo, deixant-lo integrat dins d’una plaça interior i limitant-ne la visibilitat gairebé exclusivament a l’interior de la plaça, ja que queda ocult pels edificis que l'envolten.
Història Els orígens del culte al Crist de la Providència a la Creu Coberta es remunten, com a mínim, al segle XVIII. En aquell moment existia una ermita dedicada a esta advocació, amb caràcter semipúblic: era un oratori de propietat privada, però baix l’atenció de l'Arxidiòcesi de València. esquerra|miniatura|Vista de l'església des del carrer de Sant Vicent. L'ermita s’alçava a la partida de la Creu Coberta, a pocs metres de la creu de terme i paral·lela a l’eix del camí Real i encaixada entre habitatges. L’accés consistia en una porta de planta quadrada, flanquejada per bancs laterals i caracteritzada per estar pintada de color roig, que la feia ben visible. L’any 1859, els seus propietaris la cediren a la junta responsable de la partida perquè fora destinada al culte públic. A partir d’este moment s’establí el Vicariat de la Creu Coberta, com a suport de la parròquia de Sant Lluís Bertran (a la Font de Sant Lluís).miniatura|Vista general de la façana.L'augment demogràfic de la partida féu insuficient l’antiga ermita, fet que impulsà la decisió de construir un temple de majors dimensions. El projecte arquitectònic fou redactat l’any 1903 per Antonio Ferrer Gómez, tot i que la primera pedra ja s’havia col·locat el setembre de 1895, en uns terrenys situats darrere de l’ermita i davant de l’anomenada Alqueria Xiqueta, propietat d'un membre de la família aristòcrata dels Trénor; Enric Trénor Montesinos, comte de Montornés i de Vallesa de Mandor. Diverses dificultats retardaren les obres, que no es reprengueren amb normalitat fins a 1903. A començaments de 1905, el nou edifici s’obrí al culte baix la mateixa advocació del Santíssim Crist de la Providència, mentre que l'ermita antiga fou enderrocada. En aquell moment restaven pendents la finalització de l'altar, l’acabat interior i la construcció de les dos torres campanar previstes al projecte original. El 1912 es completaren els revestiments interiors i s’incorporaren progressivament les imatges devocionals i l'any següent s’edificà, adossat al temple, el Patronat, origen del posterior centre social vinculat a la parròquia. miniatura|300x300px|Vista des d'un dels laterals.|esquerra El 1916 es construí l’única torre campanar que arribà a executar-se, on s’instal·là un rellotge orientat cap a l’est, visible des de l’antic camí Real. Posteriorment s’hi afegí també un frontó annex a l’església.
Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola el 1936, l’església i el patronat foren assaltats i incendiats, es perderen la pràctica totalitat dels béns mobles, especialment retaules i imatgeria, i l’interior del temple quedà completament devastat i inutilitzat per al culte.
Algunes imatges pogueren ser salvades en ser ocultades prèviament, entre elles les del Santíssim Crist de la Providència, la Mare de Déu dels Desemparats i la de Sant Josep. Estes imatges retornaren al temple una vegada finalitzada la guerra, durant el procés de reconstrucció i recuperació de l’activitat parroquial.
Arquitectura L’església del Santíssim Crist de la Providència s’inscriu dins de l'arquitectura eclèctica de finals del segle XIX, caracteritzada per la combinació de referències estilístiques diverses sense un llenguatge formal únic dominant. En este cas, el temple integra elements neogòtics i neoclàssics aplicats a una tipologia basilical tradicional. miniatura|Vista del campanar. L’edifici presenta planta basilical, amb nau central, presbiteri, capelles laterals disposades entre els contraforts i deambulatori al voltant de la capçalera. Els murs es construïren amb maçoneria i rajola, emprant un tractament auster que recorda l’arquitectura funerària del període.
La nau central, de proporcions allargades, queda articulada en quatre trams mitjançant arcs faixons que arranquen de mènsules ressaltades i sostenen voltes de creueria ogival. Originàriament, la il·luminació natural es completava amb vidrieres de tonalitat blavosa, destruïdes durant la Guerra Civil.
El presbiteri, al qual s’accedeix mitjançant tres graons, té planta poligonal de cinc costats i està revestit de marbre. Es cobreix amb una volta de creueria amb llunetes cegues. L’arc toral que el separa de la nau és l’únic element amb decoració destacada, mitjançant rosetons policromats. Entre els contraforts s’obrin les capelles laterals, totes elles cobertes també amb voltes de creueria ogival. Estes capelles es comuniquen entre si mitjançant obertures practicades directament en els murs, i no per arcs sobre mènsules, fet que genera un recorregut continu que desemboca en el deambulatori. esquerra|miniatura|Façana del Patronat. El deambulatori, que envolta el presbiteri, està format per cinc trams coberts amb volta de creueria, a excepció de la zona corresponent a la capella de la Comunió, on apareix una solució singular assimilable a una cúpula el·líptica.
Façana i torres La façana principal, orientada al nord, presenta una composició vertical marcada. Sobre la portalada s’obri un gran finestral ogival doble, amb timpà cec, emmarcat per un ressalt triangular que recorda la forma d’un frontó. Per damunt, un altre finestral apuntat, format per dos obertures ogivals i un òcul superior amb vitrall, permet la il·luminació tant del temple com del cor alt.
La façana queda flanquejada per dos torres, encara que només una d’elles arribà a completar-se. Esta torre allotja el campanar i un rellotge, col·locat lateralment i orientat cap a l’antic camí Real de Madrid per raons funcionals, de manera que poguera ser visible pels transeünts i pels usuaris del tramvia. En l’actualitat, la presència d’edificacions contigües en dificulta completament la visualització. Abans de la Guerra Civil, el temple disposava de tres campanes: una de dimensions reduïdes, d’origen més antic —possiblement la de l'antiga ermita—, i dos campanes majors. Durant l'episodi revolucionari, només es conservà la campana orientada cap a l’est, en considerar-se un element funcional associat al rellotge de la torre, mentre que les altres foren destruïdes. miniatura|Vista exterior del frontó.
Edificis annexos Adossats al temple es construïren dos elements complementaris: el Patronat del Sagrat Cor de Jesús i el frontó parroquial.
El Patronat, edificat l’any 1913, ocupa el costat esquerre de l’església, aprofitant íntegrament el mur lateral i mantenint visibles a l’exterior els contraforts del temple. Va ser concebut com un espai polivalent destinat a escola i activitats socials per a la joventut, gràcies a la donació del terreny i al finançament d'Enric Trénor. Actualment, l’edifici acull el despatx parroquial i diverses sales per a cursos i activitats, amb accés propi des del carrer i connexió directa amb l’església a través del deambulatori.
El frontó, adossat a la capçalera del temple, constitueix un antic equipament esportiu vinculat a la pilota valenciana. Malgrat la seua escassa percepció des de l’exterior, disposa d'una xicoteta porta d’accés des del carrer del Capitular de Gandia. L’any 1969 entrà en funcionament com a trinquet-frontó parroquial, encara que en l’actualitat es troba fora d’ús.
Referències
Categoria:Edificis del districte de Jesús (València) Crist De La Providencia, Esglesia Del Santissim