La història de l'interlingua comprèn la formació de la llengua mateixa i també la seva comunitat de parlants.
El primer mèrit per a l'interlingua ha d'anar a l'hereva americana Alice Vanderbilt Morris (1874–1950), qui es va interessar per la lingüística i el moviment de llengües auxiliars internacionals a principis dels anys 1920. El 1924, Morris i el seu marit, Dave Hennen Morris, van establir la International Auxiliary Language Association (IALA) (Associació de Llengües Auxiliars Internacionals), una associació sense ànim de lucre, a Nova York. El seu objectiu era situar l'estudi de les llengües auxiliars sobre una base científica.Falk, Julia S. "Words without grammar: Linguists and the international language movement in the United States, Language and Communication, 15(3): p. 241-259. Pergamon, 1995.
Les investigacions sobre el problema de la llengua auxiliar estaven en curs al Consell Internacional de Recerca (International Research Council), el Consell Americà d'Educació (American Council on Education), el Consell Americà de Societats Erudites (American Council of Learned Societies), les associacions britànica, francesa, italiana i americana per a l'avenç de la ciència, i altres grups d'especialistes. Morris va crear la IALA com una continuació de la seva tasca..Bray, Mary Connell (1971), "Foreword", Interlingua-English: A dictionary of the international Language, Second Edition, New York: Frederick Ungar Publishing Company. . OCLC 162319. Retrieved on 2007-03-05. Ella va desenvolupar el programa de recerca en consulta amb Edward Sapir, William Edward Collinson i Otto Jespersen.
International Auxiliary Language Association La IALA va esdevenir un gran adherent de la lingüística americana convencional, i va fundar, per exemple, els estudis semàntics interlingüístics de totalitat de Sapir (1930) i els fenòmens de graduació (1944). El mateix Morris va editar l'estudi interlingüístic dels fenòmens del punt final de Sapir i Morris Swadesh (1932), i l'estudi d'indicació de Collinson (1937). Tot i que els Morris i la seva família van proporcionar la major part dels fons de la IALA, aquesta també va rebre el suport de grups prestigiosos com la Carnegie Corporation, la Ford Foundation i la Rockefeller Foundation.
En els seus primers anys, la IALA es va ocupar de tres tasques: trobar altres organitzacions a tot el món amb objectius similars; construir una biblioteca de llibres de llengües i interlingüística; i comparar llengües auxiliars internacionals existents, com l'esperanto, l'esperanto II, l'ido, el latino sine flexione, el novial i l'occidental. En la persecució del seu últim objectiu, va dur a terme estudis paral·lels d'aquestes llengües, amb estudis comparatius de llengües nacionals, sota la direcció d'acadèmics d'universitats americanes i europees. També va organitzar conferències amb proponents d'aquestes llengües auxiliars internacionals, i va debatre trets i objectius de les seves llengües respectives. Amb una «regla de concessió» que requeria que els participants fessin un cert nombre de concessions, els primers debats a la IALA de vegades van passar de ser fervents a explosius.
Al Segon Congrés Internacional d'Interlingua (Second International Interlanguage Congress), celebrat a Ginebra el 1931, la IALA va començar a obrir nous camins. A la seva conferència van assistir lingüistes reconeguts, 27 dels quals van signar un testimoni de suport al programa de recerca de la IALA. Vuit més van afegir les seves signatures al tercer congrés, celebrat a Roma el 1933.
També el 1933, el professor Herbert N. Shenton de la Universitat de Syracuse va organitzar un estudi intensiu dels problemes trobats amb les interllengües quan s'utilitzen en conferències internacionals. Més tard el mateix any, el Dr. Edward L. Thorndike va publicar un article científic sobre les velocitats relatives d'aprenentatge de llengües construïdes «naturals» i «modulars». Tant Shenton com Thorndike van ser influències importants en el treball de la IALA a partir d'aquell moment.
El 1937, es van fer els primers passos cap a la conclusió de la interlingua quan un comitè de 24 lingüistes eminents de 19 universitats va publicar Some Criteria for an International Language and Commentary (Alguns criteris per a una llengua internacional i comentari). No obstant això, l'inici de la Segona Guerra Mundial el 1939 va interrompre les trobades bianuals del comitè.
Desenvolupament d'una llengua nova Un canvi de rumb Originalment, l'associació no tenia la intenció de crear la seva pròpia llengua. El seu objectiu era identificar quina era la llengua auxiliar ja existent que més convenia a la comunicació internacional, i com promoure-la de la manera més efectiva. Malgrat deu anys de recerca, cada vegada més membres de la IALA van concloure que cap de les "interlingües" ja existents era bona per a la tasca. El 1937 els membres havien pres la decisió de crear una llengua nova, per a sorpresa de la comunitat interlingüística mundial.Gopsill, F. P., i Sexton, Brian, "Recerca profunda condueix a una llengua", Història de la interlingua, 2001, revisat el 2006.
Fins a aquell punt, gran part del debat havia girat entorn de la decisió d'utilitzar paraules naturalistes (p. ex., Novial i Occidental) o sistemàtiques (p. ex., Esperanto i Ido). Durant els anys de guerra, els defensors d'una interlingua naturalista van vèncer. El primer suport va ser l'article del Dr. Thorndike; el segon va ser una concessió per part dels defensors de les llengües sistemàtiques que milers de paraules ja eren presents en moltes —o en la majoria— de les llengües europees. El seu argument era que la derivació sistemàtica de paraules era un "llit de Procrust", forçant el principiant a oblidar i aprendre de nou un nou esquema de derivació quan ja hi havia disponible un vocabulari útil. Això finalment va convèncer els defensors de les llengües sistemàtiques, i la IALA a partir d'aquell punt va assumir la posició que una llengua naturalista seria l'òptima.
Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, les activitats de recerca de la IALA es van traslladar de Liverpool a Nova York, on E. Clark Stillman va establir un nou personal de recerca. Stillman, amb l'assistència del Dr. Alexander Gode, va desenvolupar una tècnica prototípica —una metodologia objectiva per seleccionar i normalitzar el vocabulari basada en una comparació de llengües de control.
Els quatre models El 1943 Stillman va marxar per ajudar en la guerra i Gode va esdevenir Director Interí de Recerca. El 1945, la IALA va publicar un Informe General — en gran part obra de Morris — que presentava tres models per a la llengua de la IALA: Model P era un model naturalista que no feia cap intent de normalitzar el vocabulari prototípic. Model E estava lleugerament esquematitzat d'una manera semblant a l'Occidental. Model K estava moderadament esquematitzat d'una manera semblant a l'Ido (és a dir, una mica menys esquematitzat que l'Esperanto).
De 1946 a 1948 el prestigiós lingüista francès André Martinet va ser Director de Recerca. Durant aquest període la IALA va continuar desenvolupant models i va dur a terme votacions per determinar la forma òptima de la llengua final. Un examen inicial va mesurar les reaccions contra els tres models de 1945. El 1946 la IALA va enviar una enquesta extensa a més de 3000 professors de llengua i professionals relacionats en tres continents.Gopsill, F. P., and Sexton, Brian, "Le natura, si – un schema, no", Historia de interlingua, 2001, revised 2006.
Quatre models incloïen: Models P i K, més dos models nous que s'assemblaven al Model E de 1945.
Model P molt naturalista Jo habe nascite, o dea cum le oculos azure, de parentes barbare, inter le bone et virtuose Cimmerios Model M moderadament naturalista Io have nascit, o dea con le ocules azur, de parentes barbar, inter le bon e virtuos Cimmerios Model C lleugerament esquemàtic Yo ha nascet, o deessa con le ocules azur, de parentes barbar, inter le bon e virtuose Cimerios Model K moderadament esquemàtic Yo naskeba, o dea kon le okuli azure, de parenti barbare, inter le bone e virtuose Kimerii (interlingua moderna) Io ha nascite, o dea con le oculos azur, de parentes barbare, inter le bon e virtuose Cimmerios
El Model P no va canviar des de 1945; el Model M era relativament modern en comparació amb el més clàssic P. El Model K es va modificar lleugerament en la direcció de l'Ido.
Els resultats de l'enquesta van ser sorprenents. Els dos models esquemàtics, C i K, van ser rebutjats — el K de manera convincent. Dels dos models naturalistes, l'M va atreure una mica més de suport que el P. Tenint en compte els prejudicis nacionals (per exemple, els francesos que preferien desproporcionadament el Model M), la IALA va optar per un compromís entre els models M i P, amb alguns elements del C.
Finalització Quan Martinet va prendre una posició a la Universitat de Colúmbia el 1948, Gode es va encarregar de la fase última del desenvolupament de la interlingua. La seva tasca era combinar elements del Model M i del Model P, evitar els defectes vistos en ambdós per la comunitat consultada i reparar-los amb elements del Model C segons fos necessari, i simultàniament desenvolupar un vocabulari.
El vocabulari i les conjugacions verbals de la interlingua van ser presentats en primer lloc el 1951, quan la IALA va publicar la completada Interlingua Grammar i l' Interlingua-English Dictionary (IED) de 27.000 paraules. El 1954 la IALA va publicar un manual introductori titulat Interlingua a Prime Vista.
Èxit, declivi i ressorgiment Una primera aplicació pràctica de la interlingua va ser la revista científica Spectroscopia Molecular, publicada de 1952 a 1980.Breinstrup, Thomas, "Un revolution in le mundo scientific" Recuperat el 16 de gener de 2007. El 1954 la interlingua es va utilitzar al Segon Congrés Cardiològic Mundial a Washington, DC, tant per als resums escrits com per a la interpretació oral. En pocs anys, va trobar un ús similar en nou (9) congressos mèdics addicionals. Entre mitjans dels anys 1950 i finals dels 1970, unes trenta revistes científiques i especialment mèdiques van proporcionar resums d'articles en interlingua. Science Service, l'editor de Science Newsletter en aquella època, va publicar una crònica mensual en interlingua des de principis dels anys 1950 fins a la mort de Gode el 1970. El 1967 la potent Organització Internacional per a l'Estandardització, que normalitza la terminologia, va votar gairebé unànimement a favor d'adoptar la interlingua com a base dels seus diccionaris.
La IALA va tancar les portes el 1953, però no es va dissoldre formalment fins al 1956 o més tard.Esterhill, Frank, Interlingua Institute: A History. New York: Interlingua Institute, 2000. El seu paper en la promoció de l'interlingua va ser assumit en gran part per Science Service,F. P., i Sexton, B. C., Gopsill, "Le natura, si – un schema, no". Recuperat el 16 de gener de 2007. que va contractar Gode com a cap de la seva Divisió d'Interlingua recentment formada.Biografies: Alexander Gottfried Friedrich Gode-von Aesch. Recuperat el 16 de gener de 2007 Hugh E. Blair, un amic íntim i col·lega de Gode, va esdevenir el seu assistent.Biografies: Hugh Edward Blair. Recuperat el 16 de gener de 2007 Una organització successora, l'Interlingua Institute, es va fundar el 1970 per promoure l'interlingua als EUA i al Canadà. El nou institut donava suport a les tasques d'altres organitzacions lingüístiques, feia contribucions acadèmiques considerables i produïa resums per a publicacions acadèmiques i mèdiques. Una de les seves fites més grans va ser dos volums immensos de fitopatologia produïts per l'American Phytopathological Society el 1976 i el 1977.