El capítol 7 del Títol 11 del Codi dels EUA és el codi de fallida que regeix el procés de liquidació segons les lleis de fallida dels Estats Units. Això contrasta amb la fallida segons els Capítols 11 i 13, que regeixen el procés de reorganització d'un deutor. La fallida del Capítol 7 és la forma més comuna de fallida als EUA.
Per a empreses Quan una empresa amb problemes financers no pot pagar els creditors, l'empresa pot declarar-se en fallida (o ser obligada pels creditors a declarar-la) en un tribunal federal segons el Capítol 7, la qual cosa significa que l'empresa cessa les operacions tret que aquestes operacions siguin continuades pel fideïcomissari del Capítol 7. En una fallida del Capítol 7, el fideïcomissari es nomena gairebé immediatament, amb amplis poders per examinar les finances de l'empresa en fallida; generalment, el fideïcomissari ven els actius i distribueix els diners als creditors.
Els inversors que van assumir el menor risc abans de la fallida generalment reben el pagament primer. Per exemple, els creditors amb garantia hipotecària hauran assumit menys risc, perquè el crèdit que hauran concedit normalment està avalat per garanties, com ara actius de l'empresa deutora. Els creditors totalment garantits, és a dir, creditors com ara els titulars d'obligacions garantides i els prestadors hipotecaris, per als quals el valor de les garanties és igual o superior a l'import del deute pendent, tenen un dret legalment exigible a les garanties que garanteixen els seus préstecs o al valor equivalent, un dret que generalment no es pot anul·lar per fallida.
En un cas del Capítol 7, una corporació o societat no rep una exoneració de fallida, mentre que una persona física sí que pot (vegeu 11 U.S.C. § 727(a)(1) ). Un cop administrats completament tots els actius del deutor corporatiu o de la societat, el cas es tanca. Els deutes de la corporació o societat teòricament continuen existint fins que expirin els terminis de prescripció legals aplicables.
Per a particulars Les persones que resideixen, tenen un lloc de treball o posseeixen propietats als Estats Units poden declarar-se en fallida en un tribunal federal segons el Capítol 7 ("fallida directa" o liquidació). El Capítol 7, com altres capítols de fallida, no està disponible per a les persones que han tingut casos de fallida desestimats en els 180 dies anteriors en circumstàncies específiques.
En una fallida del Capítol 7, la persona pot conservar certs béns exempts. Tanmateix, la majoria dels gravàmens (com ara hipoteques immobiliàries i interessos de garantia per a préstecs de cotxes) sobreviuen. El valor dels béns que es poden reclamar com a exempts varia d'un estat a un altre. Altres actius, si n'hi ha, són venuts (liquidats) pel fideïcomissari per pagar els creditors. Molts tipus de deute no garantit es cancel·len legalment mitjançant el procediment de fallida, però hi ha diversos tipus de deute que no es cancel·len en un Capítol 7. Les excepcions comunes a la cancel·lació inclouen la manutenció dels fills, els impostos sobre la renda de menys de tres anys, els impostos sobre la propietat, els préstecs estudiantils (tret que el deutor prevalgui en un procediment contradictori interposat per determinar la cancel·labilitat del préstec estudiantil) i les multes i la restitució imposades per un tribunal per qualsevol delicte comès pel deutor. La manutenció del cònjuge tampoc està coberta per una declaració de fallida, ni tampoc els acords de propietats mitjançant divorci. Malgrat la seva possible no cancel·labilitat, tots els deutes han de figurar a les esquemes de fallida.
Una fallida del Capítol 7 roman a l'informe de crèdit d'una persona durant deu anys a partir de la data de presentació de la sol·licitud del Capítol 7. Això contrasta amb una fallida del Capítol 13, que roman a l'informe de crèdit d'una persona durant set anys a partir de la data de presentació de la sol·licitud del Capítol 13. Això pot fer que el crèdit sigui menys disponible o que les condicions del préstec siguin menys favorables, tot i que un deute elevat pot tenir el mateix efecte.
Un altre aspecte a considerar és si el deutor pot evitar una impugnació per part del fideïcomissari dels Estats Units a la seva sol·licitud del Capítol 7 com a abusiva. Un factor a l'hora de considerar si el fideïcomissari dels Estats Units pot prevaler en una impugnació de la sol·licitud del deutor del Capítol 7 és si el deutor es pot permetre pagar alguns o tots els seus deutes amb els seus ingressos disponibles en el termini de cinc anys previst pel Capítol 13. Si és així, el fideïcomissari dels Estats Units pot aconseguir evitar que el deutor rebi una exempció en virtut del Capítol 7, obligant-lo efectivament a acollir-se al Capítol 13.
La Llei de prevenció de l'abús de fallida i protecció del consumidor de 2005 va fer canvis al Codi de fallida dels Estats Units que inclouen, juntament amb moltes altres reformes, un llenguatge que imposa una prova de recursos per als casos del Capítol 7.
La solvència i la probabilitat de rebre una exoneració del Capítol 7 són alguns dels aspectes que cal tenir en compte a l'hora de determinar si cal declarar-se en fallida. L'efecte de la fallida en la solvència en molts casos pot no ser significatiu, perquè quan molts deutors estan preparats per declarar-se en fallida, la seva puntuació creditícia ja és extremadament baixa. A més, el nou crèdit ampliat després de la petició no està cobert per l'exoneració, de manera que els creditors poden oferir nou crèdit a la persona recentment declarada en fallida.
Mètodes de presentació Els formularis oficials de fallida federal es prescriuen a les normes pertinents i són una opció equivalent informàtica dels formularis en paper. També es pot utilitzar programari, que genera formularis preparats per als tribunals i és més senzill per als usuaris. Els preparadors de peticions de fallida poden ajudar a completar les sol·licituds, així com un advocat especialitzat en fallides.
Revisions de la BAPCPA El 17 d'octubre de 2005 va entrar en vigor la Llei de prevenció de l'abús de fallida i protecció del consumidor (BAPCPA). Aquesta legislació va ser la reforma més gran de les lleis de fallida des del 1978. La legislació es va promulgar després d'anys d'esforços de pressió per part de bancs i entitats de crèdit i tenia com a objectiu prevenir els abusos de les lleis de fallida.
Prova de recursos El canvi més destacable que van introduir les esmenes de la BAPCPA del 2005 es va produir dins de. Les esmenes sotmeten efectivament la majoria dels deutors que tenen uns ingressos, segons els càlculs del Codi, superiors a la renda mediana del cens estatal del deutor a una prova basada en la renda disponible de 60 mesos. Aquesta prova es coneix com a "prova de recursos". La prova de recursos preveu una constatació d'abús si la renda mensual disponible del deutor és superior a un import mínim especificat o a una part dels seus deutes. Si es constata una presumpció d'abús en virtut de la prova de recursos, només es pot refutar en cas de "circumstàncies especials". Els deutors els ingressos dels quals siguin inferiors a la renda mediana de l'estat no estan subjectes a la prova de recursos.
Cal destacar que els ingressos calculats pel Codi es basen en els sis mesos anteriors i poden ser superiors o inferiors als ingressos actuals reals del deutor en el moment de la declaració de fallida. Això ha portat alguns comentaristes a referir-se als "ingressos mensuals actuals" del codi de fallida com a "ingressos presumptes". Si el deute del deutor no és principalment deute de consum, la prova de recursos no és aplicable. La inaplicabilitat al deute no de consum permet als deutors comercials "abusar" del crèdit sense repercussions, tret que el tribunal trobi "causa".
Les "circumstàncies especials" no confereixen discreció judicial; més aviat, donen al deutor l'oportunitat d'ajustar els ingressos documentant despeses addicionals o pèrdues d'ingressos en situacions causades per una afecció mèdica o per ser cridat o ordenat al servei militar actiu. Tanmateix, la suposició d'abús només es refuta quan les despeses addicionals o els ajustos per pèrdua d'ingressos són prou significatius per canviar el resultat de la prova de recursos. En cas contrari, l'abús encara es presumeix malgrat les "circumstàncies especials".
Assessorament de crèdit Un altre canvi important a la llei promulgada per la BAPCPA tracta de l'elegibilitat. L'article 109(h) estableix que un deutor ja no podrà presentar una sol·licitud en virtut del Capítol 7 o del Capítol 13, tret que, dins dels 180 dies anteriors a la presentació, el deutor hagi rebut una "informació individual o grupal" d'una agència d'assessorament pressupostari i de crèdit sense ànim de lucre aprovada per l'administrador fiduciari o la fallida dels Estats Units. La nova legislació també exigeix que tots els deutors individuals del Capítol 7 o del Capítol 13 completin un "curs d'instrucció sobre la gestió financera personal". Si un deutor del Capítol 7 no completa el curs, això constitueix un motiu de denegació de l'alta d'acord amb el nou article 727(a)(11). El programa de gestió financera és experimental i l'eficàcia del programa s'estudiarà durant 18 mesos.
Aplicabilitat de les exempcions La BAPCPA va intentar eliminar la percepció de "compra del fòrum" canviant les normes sobre la reclamació d'exempcions. Segons la BAPCPA, un deutor que s'ha traslladat d'un estat a un altre en un termini de dos anys des de la presentació (730 dies) del cas de fallida ha d'utilitzar exempcions del lloc del domicili del deutor durant la major part del període de 180 dies anterior als dos anys (730 dies) anteriors a la presentació §522(b)(3). Si el nou requisit de residència fes que el deutor no fos elegible per a cap exempció, el deutor pot triar les exempcions federals.
La BAPCPA també va "limitar" l'import d'una exempció d'habitatge familiar que un deutor pot reclamar en fallida, malgrat les lleis d'exempció estatals. A més, hi ha un "límit" a l'exempció d'habitatge familiar en situacions en què el deutor, dins dels 1.215 dies (uns 3 anys i 4 mesos) anteriors al cas de fallida, va afegir valor a un habitatge familiar. La disposició estableix que "qualsevol valor superior a 125.000 dòlars" afegit a un habitatge familiar no pot estar exempt. L'única excepció és si el valor es va transferir des d'un altre habitatge familiar dins del mateix estat o si l'habitatge familiar és la residència principal d'un agricultor familiar (§522(p)). Aquest "límit" s'aplicaria en situacions en què un deutor ha comprat un habitatge familiar nou en un estat diferent, o on el deutor ha augmentat el valor del seu habitatge familiar (presumiblement mitjançant una remodelació o addició).
Evitació de gravamen Alguns tipus de gravàmens es poden evitar mitjançant un cas de fallida del Capítol 7. Tanmateix, la BAPCPA va limitar la capacitat dels deutors d'evitar gravàmens mitjançant la fallida. La definició de "béns per a la llar" es va canviar limitant "equip electrònic" a una ràdio, un televisor, un reproductor de vídeo i un ordinador personal amb equips relacionats. La definició ara exclou les obres d'art no creades pel deutor o un familiar del deutor, les joies per valor de més de 500 dòlars (excepte les anelles de casament) i els vehicles de motor (§522(f)(1)(B)). Abans de la BAPCPA, la definició de béns per a la llar era més àmplia, de manera que es podien incloure més articles, incloent-hi més d'un televisor, reproductor de vídeo, ràdio, etc.
Altres canvis Va disminuir el nombre i el tipus de deutes que es podien cancel·lar en cas de fallida. Va disminuir els límits per a la cancel·lació de deutes contrets per la cancel·lació de béns de luxe. Va ampliar l'abast dels préstecs estudiantils no cancel·lables sense dificultats excessives. Augmentar el temps en què un deutor pot tenir múltiples exoneracions de 6 a 8 anys.