La història precabralina del Brasil és l'etapa de la història del Brasil anterior a l'arribada dels invasors portuguesos l'any 1500 pel navegador Pedro Álvares Cabral, i també analitza l'antropització (acció humana sobre el medi ambient) a l'època en què la regió que hui és el territori brasiler era ocupada per milers dels anomenats pobles indígenes.
L'expressió prehistòria del Brasil també s'utilitza per a referir-se a aquest període, però hi ha critiques al terme pel fet que el terme "prehistòria", modernament, el rebutgen alguns acadèmics, per ser una visió eurocèntrica de món, en què els pobles sense escriptura serien pobles sense història. En el context de la història del Brasil, aquest nom no acceptaria que els indígenes tinguessen una història pròpia. Per aquesta raó, hi ha qui prefereix denominar aquest període històric precabralí.
La prehistòria tradicional se sol dividir en els períodes paleolític, mesolític i neolític. Actualment, però, aquesta periodització s'ha revisat en el món sencer. Al Brasil, alguns autors prefereixen treballar amb les èpoques geològiques de l'actual període quaternari: el plistocé i l'holocé. La periodització més acceptada es divideix en: plistocé (caçadors i col·lectors de fa, si més no, 12.000 anys) i holocé, que es pot subdividir en arcaic antic (entre fa 12.000 i 9.000 anys), arcaic mitjà (entre fa 9.000 i 4.500 anys) i arcaic recent (fa 4.000 anys fins a l'arribada dels invasors europeus). Es creu que els primers pobles van començar a habitar l'àrea on hui se situa el territori brasiler fa 60.000 anys.
Metodologia d'estudi miniatura|Els megàlits del Parc Arqueològic del Solstici, a Calçoene, són atribuïts a antics pobles indígenes de la regióL'estudi de la història brasilera abans del 1500 s'ha estudiat, sobretot, per l'arqueologia, perquè els pobles que van ocupar el territori on hui es troba el Brasil no tenien, fins on sabem, escriptura. Alguns estudis lingüístics, etnològics i històrics han auxiliat les recerques arqueològiques en la mesura del possible. No obstant això, pocs autors han intentat reconstruir aquesta història de manera panoràmica (i les temptatives dels arqueòlegs d'establir una visió general de la història precabralina no s'han trobat satisfactòries). Per a complicar més la situació, encara falta molt a fer en diversos nivells d'investigació –registres de llengües i comparances, anàlisi de materials excavats, relacions entre llocs diversos de l'antiguitat i altres del període colonialista, etc.
El primer estudiós del passat brasiler fou el danés Peter Wilhelm Lund. Aquest naturalista feu una recerca d'algunes reminiscències de plantes antigues a les coves de l'àrea de Lagoa Santa (Minas Gerais) entre els anys 1834 i 1880. Hi trobà ossos humans barrejats amb aquests vestigis prehistòrics, una de les primeres troballes que contradeia la teoria del creacionisme. Fou el primer a defensar l'antiguitat de la presència humana a Amèrica, basat en troballes arqueològiques, però no pogué convéncer la comunitat científica de la seua època.
Sambaquis Els sambaquis, muntanyes de conquilles i altres residus acumulats per l'acció humana, foren vestigis arqueològics que suscitaren un considerable debat científic en el segle XIX. El director del Museu Nacional de Rio de Janeiro –que al costat del Museu Paulista representava l'interés oficial sobre els fets historicoarqueològics al Brasil–, Landislau Netto, envià les primeres expedicions científiques per a aquestes regions. Després d'anys de recerca, aquestes missions van al·legar que les "muntanyes de conquilles" seien una formació antropogènica, és a dir, d'origen humà. Hermann Von Ihering, però – director del Museu Paulista–, primerament es va oposar a aquesta visió, tot dient que les restes de conquilles haurien estat formades per fenòmens naturals i intertropicals. miniatura|Serra de Boa Vista, on s'han trobat vestigis arqueològics miniatura|Pintura rupestre dels indígenes precabralins a Cachoeira Resplendor, ParáEntre els anys 1880 i 1900 van fer-se les primeres excavacions a l'Amazònia. S'hi trobaren ceràmiques marajoara en aquest període, i les analitzà el 1882 l'egiptòleg Paul l'Epine, que creia identificar en la ceràmica indígena grafies egípcies i asiàtiques. Emílio Goeldi també feu, en aquesta època, investigacions importants al nord. L'austríac J. A. Padberg-Drenkpohl, contractat després de la Primera Guerra Mundial pel Museu Nacional, fou una altra figura important de la història de l'arqueologia brasilera, que va excavar, entre el 1926 i el 1929, a Lagoa Santa. El seu objectiu era trobar vestigis que comprovassen les troballes clàssiques de Peter Wihelm Lund. Drenpohl, però, no tingué èxit, i acabà criticant els defensors de l'antiguitat de les poblacions de Lagoa Santa. El 1934, poc després de l'última expedició de Drenkpohl, Angione Costa publicà el primer manual d'arqueologia brasilera.
Del 1950 ençà, l'arqueologia oficial es va contraure, mentre augmentava el nombre d'aficionats que feien investigacions a Brasil. Un en fou Guilherme Tiburtius, immigrant alemany a Curitiba, que feu una de les recerques més importants d'antiguitats indígenes, i recollí artefactes per a la seua col·lecció (rebuda pel Museu del Sambaqui de Joinville). Va estudiar el litoral de Catarina i l'altiplà de Paranà, auxiliat per la Universitat Federal del Paranà. Harold V. Walter, cònsol anglés a Belo Horizonte, fou responsable de recerques a Minas Gerais, a la regió de Lagoa Santa. Tot i emprar una metodologia poc vàlida per als dies actuals, va contribuir molt per al recull d'informacions sobre l'era plistocènica. En aquesta època, es feren esforços substancials per a preservar el patrimoni històric brasiler. Gràcies a l'esforç d'alguns intel·lectuals, es va crear l'Institut de Prehistòria de la Universitat de Sâo Paulo, i uns anys més tard (1961), se'n promulgà una nova legislació sobre el patrimoni. Acompanyant aquest avanç en la qüestió de preservació de la memòria brasilera, s'havien fet excavacions en la desembocadura de l'Amazones, per Clifford Evans i Betty J. Meggers entre el 1949 i el 1950, i hi descobriren importants artefactes ceràmics, i a São Paulo i al Paranà entre el 1954 i el 1956 per Joseph Emperaire i Annette Laming –en què feren les primeres datacions amb carboni catorze.
La història recent de l'arqueologia brasilera engloba el Projecte Nacional d'Investigacions Arqueològiques amb l'ajut de l'Institut del Patrimoni Històric i Artístic Nacional, que voldria fer recerques per a donar un panorama més complet del passat historicocultural brasiler. Mentrestant, algunes institucions com el Museu Nacional, el Museu Paulista i l'Institut de Prehistòria han fet investigacions aïllades, i el Museu Emílio Goeldi engegà el Projecte Nacional d'Investigacions Arqueològiques de la Conca Amazònica. Se'n feren estudis des de llavors sobre els sambaquis, la pintura rupestre brasilera i la indústria lítica. El 1980 es creà la primera Societat d'Arqueologia Brasilera.
Plistocé: (60000 - 12000 abans del present) miniatura|Inscripcions paleolítiques a Costâo do Santinho, a Florianópolis, Santa Catarina Ocupació del territori L'ocupació del territori americà és un tema encara discutit, sobretot perquè molts arqueòlegs són reticents a acceptar que els humans arribassen a Amèrica per altres vies del pont terrestre de Beríngia. Segons la teoria tradicional, o teoria de Clovis, els primers habitants d'Amèrica haurien eixit de la regió actual de Mongòlia cap a Alaska, tot travessant el pont terrestre de Bering. Algunes troballes, però, en jaciments brasilers han qüestionat aquesta teoria. A Piauí, per exemple, es va trobar un fòssil d'Ancylostoma duodenale del 7750 abans de la nostra era. Segons alguns arqueòlegs, aquesta espècie no podria sobreviure a la travessia per Beríngia, pel fred. Pensen que l'existència del fòssil indica la migració de pobles oriünds de regions calentes. Algunes troballes a Minas Gerais i a Bahia s'han datat d'entre el 25000 i el 12000 abans del present. Al jaciment d'Alice Boer, a São Paulo, es trobaren peces del 14.200 abans del present. A São Raimundo Nonato, a Piauí, els arqueòlegs defensen l'edat de 50.000 anys d'una balma ocupada amb vestigis humans, i amb artefactes humans que remunten a més del 48000 abans del present.
Els descobriments al Brasil van qüestionar la visió tradicional de la població humana d'Amèrica. Els arqueòlegs defensaren altres teories sobre les grans emigracions, com la d'humans arribats a Amèrica fa entre uns 150.000 i 100.000 anys, venint per corrents malasiopolinèsies (oriündes del sud-est asiàtic) o australianes (oriündes del Pacífic sud), mentre altres autors encara pensen en un corrent emigratori originat a Àfrica. Contribueixen a la definició d'aquestes teories les semblances entre els vestigis materials trobats a Amèrica amb els trobats a Oceania. De tota manera, es pot admetre hui a grans trets que el Brasil fou ocupat fa 60.000 anys, pel que fa a Piauí. Els corrents emigratoris haurien arribat a Minas Gerais fa 30.000 anys i a Rio Grande do Sul, fa 15.000 anys. Tot el territori brasiler estava ocuupat fa 12.000 anys.
Luzia miniatura|Reconstitució computadorizada de Luzia, el fòssil més antic d'Amèrica Luzia és el nom del fòssil humà més antic trobat a Amèrica, per l'arqueòloga francesa Annette Laming-Emperaire en la dècada del 1970 en el jaciment de Lapa Vermelha, del municipi de Lagoa Santa (Minas Gerais). El fòssil d'aquesta dona prehistòrica va contribuir a tornar a encendre un antic debat a l'entorn de l'emigració humana a Amèrica. D'acord amb el paleoantropòleg Walter Neves, responsable del nom del fòssil, la morfologia del crani de Luzia l'acostaria als actuals aborígens australians i nadius d'Àfrica.
El poble de Luzia Els estudis realitzats a l'àrea habitada per Luzia i altres paleoindis demostren que desconeixien la ceràmica i que la seua indústria lítica era prou simple. Investigacions recents, però, afirmen que aquesta població era sedentària. Troballes com enterraments i ús de matèries primeres existents sols en aquest indret reforcen aquestes idees. Una anàlisi de les càries en les dents d'aquests americans demostra que, tot i que no tinguessen agricultura, s'aprofitaven intensament de recursos vegetals.
Holocé al Brasil (12000 – 4000 ae) A la fi del plistocé, la temperatura varià àmpliament en fases d'expansió i contracció de les geleres. Sembla que les temperatures eren més fredes en el plistocé que en l'holocé, quan van patir un augment considerable. En el començament del període arcaic mitjà, el nivell de la mar es trobava 10 metres davall de l'actual. Moltes zones de l'actual Brasil, com Piauí, per exemple, eren molt més humides que hui. miniatura|Model de sambaqui del Museu d'Arqueologia i Etnologia de la Universitat de São Paulo L'edat paleolítica brasilera se sol situar entre 12000 i 4000 a 2000 abans del present, quan del es va practicar l'agricultura. Abans, els humans vivien de la caça, pesca i recol·lecció, fet comprovat per troballes i representacions en pintures precabralines. En aquesta època, els arqueòlegs constaten l'existència de diferents tipus d'indústria lítica en diferents àrees del Brasil. Al nord-est, alguns jaciments indiquen el desenvolupament de la pedra asclada, contenint llimacs (artefacte lític en forma de llimac utilitzat per a raspar suports de fusta), ascles, perforadors i fogons per a torrar carn. La pintura rupestre es feia en aquests primers llocs.
Al nord-est, les tècniques de treball amb el material lític esdevenen més diversificades i complexes. El nombre de foguers, per exemple, augmenta d'acord amb les datacions que s'acosten al 8000 abans del present.