La medicina nazi es va caracteritzar pels esforços del règim per utilitzar el sistema sanitari per a les seves pròpies finalitats. Entre les seves característiques clau es trobaven l'establiment de la higiene racial nazi, amb una orientació darwinista social, com a nova ideologia rectora, un fort èmfasi en la medicina orientada al rendiment i la "gestió de la salut". El 45% dels 52.000 metges es van afiliar al Partit Nazi (NSDAP) . Aquests conceptes es van aplicar de manera extrema en centenars de milers d'esterilitzacions forçades, experiments humans sense escrúpols que van provocar milers de morts i desenes de milers d'assassinats de malalts i discapacitats, eufemísticament denominats "eutanàsia". Els conceptes d'una "Nova Medicina Alemanya", que pretenia combinar la naturopatía i la medicina convencional, entre altres coses, mai van passar de les etapes inicials. Aproximadament 8.000 metges que exercien en 1933 van ser perseguits per ser jueus i, sovint, substituïts pels seus successors. Al voltant de 3000 metges jueus que exercien en consultoris privats van haver de tancar les seves clíniques ja en 1933. Molts dels perseguits van emigrar. Només el cinc per cent va tornar a Alemanya o Àustria després de la Segona Guerra Mundial . Un gran nombre dels quals no van poder escapar van ser assassinats en l'Holocaust .
Eliminació del personal mèdic no desitjat La Llei per a la Restauració de la Funció Pública Professional, promulgada el 7 d'abril de 1933, va establir les bases per a l'acomiadament de funcionaris i empleats jueus i políticament indesitjables, que va començar immediatament després. Això va afectar professors, metges i personal sanitari, per exemple, en universitats, oficines de salut pública i hospitals estatals. El reglament relatiu a l'admissió de metges per a exercir la professió amb fons d'assegurança mèdica, del 22 d'abril de 1933, va revocar les llicències dels metges "no aris" i d'aquells que havien estat "actius en el sentit comunista". Als metges jueus també se'ls va prohibir ocupar càrrecs honorífics en juntes de supervisió, comissions, o com a consultors i experts. La formació de consultoris o societats conjuntes entre metges "aris" i "no aris" també va ser prohibida, igual que la derivació de pacients a metges "no aris". Les Lleis Racials de Nuremberg de 1935 van consagrar legalment una societat de dues classes en l'estat nazi . Amb la creació de la Cambra Mèdica del Reich el 13 de desembre de 1935, el terme «aprovació» (llicència) en el Reglament Mèdic del Reich va ser substituït pel terme «nomenament» (bestallung). Aquest terme, introduït pels nacionalsocialistes, es va mantenir vigent fins a l'entrada en vigor del Reglament Mèdic Federal l'1 de gener de 1970, en el qual es va reinstaurar el terme original «Approbationsordnung» (llicència). En 1938, la Quarta Ordenança de la Llei de Ciutadania del Reich va revocar les llicències dels metges jueus. Al mateix temps, les universitats van revocar els seus doctorats . «Tot el sistema sanitari ha estat purgat de jueus», titulava un periòdic berlinès en 1939, referint-se al líder dels metges del Reich nazi, Gerhard Wagner (1888-1939), qui havia proclamat en un discurs en el congrés del partit: «La professió mèdica i la ciència mèdica han estat alliberades definitivament de l'esperit jueu». La prohibició d'exercir la medicina va significar la fi de l'existència professional dels professionals sanitaris jueus. Només a uns pocs metges jueus se'ls va permetre tractar exclusivament a pacients jueus amb un permís especial i revocable, sense poder usar el títol de "doctor".
A partir de la dècada de 1920, van sorgir a Alemanya veus que acusaven la medicina convencional de tenir una perspectiva molt limitada i caracteritzaven la naturalesa científica de la medicina com una restricció als mètodes de tractament. Els nacionalsocialistes van aprofitar aquest debat obert, arribant fins i tot a qualificar-lo de «crisi mèdica». En 1933, Gerhard Wagner, líder dels metges del Reich, va publicar un article en la Revista Mèdica Alemanya titulat «A tots els metges d'Alemanya dedicats als mètodes de curació biològica », en el qual afirmava clarament que també es podien aconseguir tractaments reeixits amb mètodes mèdics no convencionals. Va fer una crida als mèdics naturòpates de totes les escoles de pensament perquè s'organitzessin en una sola entitat. Els mètodes naturòpates que demostressin la seva eficàcia havien d'integrar-se en la medicina convencional. A aquest efecte, en 1935 es va fundar el Grup de Treball per a una Nova Medicina Alemanya. A això li va seguir una onada de publicacions sobre mètodes de curació naturòpates, juntament amb un nombre igualment elevat de publicacions de la medicina convencional que els refutaven. La fusió prevista entre la medicina naturopática i la convencional no es va concretar, i el grup de treball es va dissoldre novament en 1937. La idea de la naturopatía, que promovia un enfocament més holístic de la medicina, semblava gairebé ideal per al seu posterior desenvolupament en la direcció nacionalsocialista. L'objectiu principal dels esforços mèdics va deixar de ser el tractament de pacients individuals. La medicina nacionalsocialista buscava mantenir la salut del "cos nacional alemany". A través de la via indirecta de la "Nova Medicina Alemanya", es va establir la higiene racial nacionalsocialista en la medicina. El dret fonamental a la integritat física va poder ser abolit a causa del canvi en el grup objectiu de la pràctica mèdica i la consegüent reinterpretació de l'ètica mèdica, també d'una ètica individual a una ètica col·lectiva.
Participació en crims nazis La Wehrmacht, l'Associació Alemanya per a la Recerca del Patrimoni Ancestral (Ahnenerbe), la Fundació Alemanya de Recerca (DFG ), diverses universitats i la indústria farmacèutica van donar suport a l'experimentació humana financerament, amb personal i proporcionant equip. Metges de les SS o de la Wehrmacht (secundats per presoners reclutats per força, alguns amb formació en infermeria o medicina) van realitzar experiments mèdics amb presoners de camps de concentració seleccionats com a conillets d'índies . Durant aquests experiments, els presoners sovint morien de manera agònica. A vegades, els supervivents i el personal implicat eren assassinats per a encobrir els crims, com en el cas de Bullenhuser Damm. Entre els experiments coneguts s'inclouen experiments amb tifus, malària i tuberculosi, així com experiments quirúrgics en els quals se sotmetia a conillets d'índies a ferides contaminades per trets, explosions o bombes incendiàries. En el camp de concentració de Dachau es van realitzar experiments amb aigua salada ; en la cambra de gas del camp de concentració de Natzweiler-Struthof es van utilitzar agents de guerra química; i a Auschwitz es van provar mètodes per a l'esterilització massiva de dones. Fins i tot fora dels camps de concentració, es van dur a terme experiments amb éssers humans sense el seu consentiment, principalment amb treballadors forçats i malalts mentals. Al gener de 1940 es va realitzar una prova de gaseamiento en l'antiga presó de Brandenburg an der Havel. La higiene racial nazi considerava la transmissió de malalties, especialment les malalties mentals i l'epilèpsia, i el mestissatge de la raça ària amb races suposadament inferiors (principalment jueus, eslaus, sinti i romanís) com a incompatibles amb el seu concepte de salut pública . La Llei per a la Prevenció de la Descendència amb Malalties Hereditàries, del 14 de juliol de 1933, i la Llei per a la Protecció de la Sang i l'Honor Alemanys, del 15 de setembre de 1935 (les anomenades "Lleis de Nuremberg"), exigien nombrosos exàmens mèdics per especialistes T4 i van tenir conseqüències de gran abast per als afectats. Els Tribunals de Salut Hereditària van ordenar aproximadament 400.000 esterilitzacions forçades, realitzades per metges. Aproximadament 5.000 persones, en la seva majoria dones, van morir com a resultat d'aquests procediments. Per decret del Ministre de l'Interior del Reich, datat el 18 d'agost de 1939, els metges i les matrones, així com les maternitats, els departaments d'obstetrícia i els hospitals infantils, estaven obligats a presentar informes formals a l'autoritat sanitària pública competent sobre els nens amb malalties hereditàries greus. Aquest va ser el punt de partida d'una sèrie d'assassinats sistemàtics de diversos grups de pacients:
1939–1945: Eutanàsia infantil (assassinat organitzat de nens i adolescents amb discapacitats mentals i físiques). 1940-1941: Acció T4 (adults amb malalties mentals en centres d'extermini) 1941–1944: Acció 14f13 (presoners de camps de concentració incapacitats per a treballar) 1943–1945: Operació Brandt (persones amb malalties mentals en hospitals)
Els assassinats van ser denominats eufemísticament "eutanàsia". A causa de la desaprovació pública i a les protestes de l'Església, l'"Acció T4" es va donar per acabada oficialment en 1941. Els metges generals es van tornar més cautelosos en diagnosticar la malaltia hereditària mortal en els seus pacients. Atès que la falta d'una base legal va provocar un nombre creixent de queixes i complicacions legals davant els tribunals i les fiscalies, es va celebrar una reunió de jutges i fiscals prominents a Berlín. El Ministeri de Justícia del Reich va emetre una circular ("relativa a: extermini de la vida indigna de ser viscuda ") el 22 d'abril de 1941, ordenant que aquests i futurs procediments legals fossin remesos per les fiscalies i els tribunals al Ministeri sense més recerca.
Treball forçat Segons la seva funció, els metges van participar en el sistema de treballs forçats del Tercer Reich i van ocupar territoris en diferents graus. Com a metges de camps de concentració o funcionaris de salut pública, eren responsables dels exàmens d'aptitud laboral, el control de plagues, el compliment de les normes de salut i seguretat laboral, i l'admissió de presoners en hospitals o infermeries, entre altres coses. Als treballadors forçats considerats no aptes per al treball se'ls reduïen encara més les seves escasses racions de menjar sota l'eufemisme de " dieta especial ". Es consultava al metge del camp sobre els càstigs. En alguns casos, les dones treballadores forçades van ser sotmeses a esterilitzacions i avortaments forçats per motius racistes i econòmics.
Dins del propi sector mèdic, els treballadors forçats van ser ocupats com a treballadors essencials de guerra en hospitals estatals, privats i administrats per l'església, hospitals militars, residències d'ancians i centres de convalescència. La Universitat de Gotinga va sol·licitar una major assignació de treballadores forçades embarassades d'ètnia "estrangera" per a finalitats de docència i recerca. El metge podia decidir entre la vida i la mort en seleccionar als qui eren aptes per al treball i els qui no.
Com bregar amb els morts