La Cort de Perpinyà-Vilafranca del Penedès-Barcelona-Vilafranca del Penedès-Barcelona de 1449-1453 fou una reunió de la Cort General de Catalunya convocada per la reina Maria de Castella, com a lloctinent general d'Alfons el Magnànim. Convocada inicialment a Perpinyà el 1449, les reiterades pròrrogues feren que les sessions no comencessin efectivament fins al març de 1450. La Cort s'allargà durant més de tres anys i fou traslladada successivament a Vilafranca del Penedès, Barcelona, novament a Vilafranca i finalment a Barcelona, on les darreres actuacions documentades daten del 4 de setembre de 1453.

La reunió estigué fortament condicionada pel conflicte remença, per l'enfrontament entre la Corona i els estaments sobre l'abast de la jurisdicció reial i per les necessitats financeres d'Alfons el Magnànim. Durant les sessions, el monarca reclamà un donatiu de 400.000 florins vinculat al seu eventual retorn a Catalunya.

Convocatòria La Cort havia estat convocada el 1449, enmig de la forta oposició de la Diputació del General i del Consell de Cent a la política d'Alfons el Magnànim favorable a permetre l'organització dels pagesos de remença. Les dificultats polítiques, l'absència de representants i la malaltia de Maria provocaren trenta-quatre pròrrogues entre el març de 1449 i el març de 1450. Quan la Cort pogué reunir-se efectivament a Perpinyà, els braços protestaren tant per les dilacions com pel lloc escollit per a les sessions, el palau reial, perquè consideraven que dificultava la llibertat de les deliberacions.

La llarga durada de la Cort comportà diversos canvis de seu. El novembre de 1450 Maria plantejà traslladar-la de Perpinyà a Barcelona, però el temor a l'epidèmia que afectava la ciutat motivà que les sessions continuessin a Vilafranca del Penedès. A la primavera de 1451 es traslladaren a Barcelona. El juliol de 1452, davant la persistència de la mortalitat a la capital, els braços demanaren tornar a Vilafranca, on Maria presidí les sessions durant l'agost. Finalment, el febrer de 1453, quan es considerà que Barcelona tornava a trobar-se en bones condicions sanitàries, la Cort retornà a la ciutat.

Remences El principal focus de confrontació fou la política reial envers els remences. Alfons havia autoritzat el 1448 els pagesos a reunir-se i nomenar síndics per negociar la redempció dels mals usos a canvi de 100.000 florins. El març de 1449 Maria ordenà que els remences comencessin a pagar un tall de tres florins per foc per reunir aquesta quantitat. La Diputació i el Consell de Cent, vinculats als interessos dels senyors jurisdiccionals, s'oposaren a les mesures i reclamaren que la qüestió fos resolta a les Corts.

A Perpinyà, el Consell de Cent encapçalà l'oposició a la política remença i instruí els seus síndics perquè no permetessin avançar els altres afers de la Cort mentre no s'arribés a una solució. La qüestió provocà també divisions entre els mateixos braços: dins el braç reial, Barcelona mantingué posicions diferents de les de Perpinyà i Lleida, mentre que entre la noblesa sorgiren discrepàncies sobre la composició de la comissió encarregada d'estudiar l'afer.

La política d'Alfons oscil·là durant els anys següents en funció de les negociacions amb els braços. El maig de 1452 el rei suspengué el cobrament del tall i restablí provisionalment les obligacions dels remences envers els seus senyors. El març de 1453 tornà a ordenar-ne el cobrament, però el juliol següent restablí novament les prestacions senyorials. Aquests canvis debilitaren la posició de Maria, que s'havia mostrat més constant en la defensa de la política favorable als remences.

Altres acords Paral·lelament, Alfons el Magnànim necessitava recursos per sostenir la seva política italiana i recuperar béns alienats del patrimoni reial. El juliol de 1451 Maria comunicà als representants de Barcelona i de la Diputació que el rei sol·licitava 400.000 florins i que, a canvi, es plantejava retornar a Catalunya per resoldre personalment els conflictes pendents. El 15 de setembre la Cort acceptà el donatiu, vinculat al retorn del monarca, que finalment no es produí.

Durant les sessions celebrades a Barcelona el 1452 també s'aprovaren mesures relatives al funcionament de la Diputació del General. Es limitaren les remuneracions extraordinàries dels diputats, oïdors i altres oficials, es restringí la possibilitat de pactar pròrrogues dels deutes dels arrendadors de les generalitats i es regulà el pagament de dietes i missions encomanades per la institució.

Final de la Cort La successió de conflictes jurisdiccionals, les negociacions sobre els remences i les discrepàncies sobre el donatiu impediren una conclusió ràpida de la Cort. Les darreres actuacions del procés conservat daten del 4 de setembre de 1453. Aquell mateix mes Maria de Castella abandonà la lloctinència de Catalunya, després d'anys de desacords amb Alfons sobre la política remença i de negociacions infructuoses amb els braços.

Durant el llarg període de celebració de la Cort també canvià la presidència de la Diputació del General. Bertran Samasó, abat de Santa Maria de Ripoll, fou diputat eclesiàstic entre 1449 i 1452, i fou succeït per Bernat Guillem Samasó, abat de Sant Pere d'Àger, per al trienni 1452-1455.

Referències

Perpinyà Categoria:Història de Perpinyà Categoria:Història de Vilafranca del Penedès Categoria:Història de Barcelona