El noruec és una llengua parlada a Noruega. Provinent de l'antic nòrdic, és d'arrels germàniques i més concretament escandinaves.
De la mateixa manera que passa amb altres llengües, té dos sistemes d'escriptura (a vegades vistos, fins i tot, com a llengües diferents), el bokmål i el nynorsk. El primer (a voltes conegut com a danonoruec), és el fruit de la norueguització del danès tal com es parlava a l'àrea d'Oslo al moment de la independència mentre que el segon està basat en els dialectes tradicionals de l'oest del país, lliures d'influència danesa, recopilats per Ivar Aasen. És per aquesta raó que la seva classificació és complicada: el nynorsk pertany a la branca occidental de les llengües germàniques (juntament amb les llengües insulars: feroès, islandès i l'antic norn) mentre que el bokmål pertany a la branca oriental, com el danès i el suec, amb els quals és intel·ligible (hom arriba a anomenar el noruec bokmål com a danès pronunciat a la sueca).
Tots dos sistemes fan servir l'alfabet llatí, amb 3 lletres addicionals, que es col·loquen al final de l'alfabet: æ, ø i å (iguals que al danès, i corresponent a les sueques ä, ö i å). A més es disposa de les següents lletres amb diacrítics: à ä ç é è ê ñ ó ò ô ü. Per contra, les lletres c, q, w, x i z no s'empren gairebé mai, i resten restringides a mots d'origen estranger.
Com les altres llengües escandinaves, el noruec empra l'article definit enclític, tant per al singular com per al plural. La següent taula mostra exemples referents al bokmål no conservador (allunyat del riksmål), amb mots dels tres gèneres: bil (masculí), bok (femení) i hus i vindu (neutres). En negreta s'hi ressalta el que distingeix el nombre i determinació del nom en qüestió:
en bil (un cotxe)bilen (el cotxe)biler (uns cotxes)bilene (els cotxes)ei bok (un llibre)boka (el llibre)bøker (uns llibres)bøkene (els llibres)et hus (una casa)huset (la casa)hus (unes cases)husene (les cases)et vindu (una finestra)vinduet (la finestra)vinduer (unes finestres)vinduene (les finestres)
Història Del nòrdic antic a les diferents llengües escandinaves miniatura|Estensió aproximada del nòrdic antic i llengües properes a principi del . L'àrea vermella representa la distribució del dialecte "nòrdic antic occidental" i la taronja, la del "nòrdic antic oriental". L'àrea rosa és el gotlandès antic i l'àrea verda senyala l'estensió d'altres llengües germàniques que encara eren mútuament intel·ligibles amb el nòrdic antic. Les llengües parlades avui dia a Escandinàvia es desenvoluparen a partir del nòrdic antic, l'extensió del qual no diferia gaire de les àrees on avui es parla danès, noruec i suec. De fet, els comerciants vikings van estendre la llengua per Europa fins a Rússia, i van fer del nòrdic antic una de les llengües més esteses en aquell temps. Segons la tradició, el rei Harald I portà la unitat a Noruega el 872. En aquella època es feia servir un alfabet rúnic. D'acord amb els escrits trobats a les taules de pedra d'aquest període històric, la llengua mostrava una notable falta de desviació entre diferents regions. Les runes s'havien estat fent servir des del . Al voltant de l'any 1030 el cristianisme arribà a Noruega, portant amb ell l'alfabet llatí. Els primers manuscrits noruecs que empraren aquest nou alfabet començaren a aparèixer un segle després, per la mateixa època en què el noruec començà a diferenciar-se dels seus veïns.
Els exploradors vikings començaren a establir-se a Islàndia al , portant amb ells la llengua nòrdica antiga. Amb el pas del temps, el nòrdic antic fou diferenciant-se en dues variants: l'occidental i l'oriental. El nòrdic occidental abastava Noruega (inclosos els seus assentaments marins a Islàndia, Groenlàndia, les illes Fèroe i les illes Shetland), i l'oriental, Dinamarca i Suècia. Les llengües d'Islàndia i Noruega mantingueren la seva semblança fins aproximadament l'any 1300, quan varen convertir-se en el que avui es coneix com a islandès antic i noruec antic.
Durant el període tradicionalment datat entre el 1350 i el 1525, el noruec va patir una transició passant del noruec mitjà al noruec modern. Els majors canvis foren una simplificació de la morfologia, una sintaxi més fixa i una adopció considerable de vocabulari del mig-baix alemany. Un desenvolupament semblant pot veure's també al suec i al danès, mantenint el continu dialectal intacte a l'Escandinàvia continental. Tanmateix, no va succeir el mateix en feroès ni en islandès, per això aquestes llengües van perdre la intel·ligibilitat mútua durant aquest període.
Dominació sueca i danesa El 1397, la Unió de Kalmar unificà Noruega, Suècia i Dinamarca, i des del 1536 Noruega va estar dominada pel Regne de Dinamarca i Noruega. El danès es convertí en la llengua escrita més comuna entre la classe culta noruega. El danès parlat fou adoptat gradualment per l'elit urbana, al principi en els esdeveniments formals, i progressivament fou adoptant-se una varietat més relaxada per al discurs quotidià. Aquesta varietat passà per un procés de koineïtzació, que incloïa una simplificació gramatical i una pronunciació més noruega. Amb el final de la Unió, el 1814, la llengua koiné danesonoruega havia passat a ésser la llengua materna d'una part important de l'elit noruega, però la varietat més solemne (amb un so més proper al danès) seguí sent utilitzada en ocasions formals.
Poc després de la fi de la Unió amb Dinamarca, Noruega fou forçada a partir del Tractat de Kiel a entrar en una nova unió personal amb Suècia. No obstant aquesta unió, els noruecs començaren a reclamar la independència abraçant la democràcia i intentant fer complir la declaració constitucional de ser un estat sobirà. Part d'aquest moviment nacionalista es concentrà en el desenvolupament d'una llengua noruega independent. Hi va haver tres possibilitats: no fer res (llengua noruega escrita, és a dir: danès, diferent del suec), norueguitzar la llengua danesa, o construir una nova llengua nacional a partir dels dialectes noruecs moderns. La primera alternativa fou rebutjada.
Del danès al noruec miniatura|Ivar Aasen va ser el filòleg que va establir el segon estàndard d'escriptura de la llengua noruega, el landsmål (el qual posteriorment esdevindria el nynorsk). Ivar Aasen (1813-1896) fotografiat per Carl Christian Wischmann, cap al 1871. Ørstar: Ivar Aasen-tunet. Des de la dècada del 1840, alguns escriptors experimentaren amb un danès norueguitzat que incorporava paraules descriptives del paisatge i la vida popular noruecs, i que adoptava una sintaxi més noruega. Knud Knudsen proposà canviar l'ortografia i la flexió gramatical d'acord amb la koiné danesonoruega, coneguda com a "parla quotidiana culta". Els ajustaments en aquesta direcció foren aplicats progressivament en tres reformes oficials el 1862, el 1907 i el 1917.
Mentrestant, un moviment nacionalista lluitava pel desenvolupament d'un nou noruec escrit. Ivar Aasen, un lingüista autodidacta, començà amb només 22 anys l'empresa de crear una nova llengua noruega. Viatjà per tot el país, comparant els dialectes de diferents regions i analitzà l'evolució de l'islandès, que en gran manera havia evadit les influències que havien arribat al noruec. Aasen anomenà el seu treball, publicat en diversos llibres entre el 1848 i el 1873, landsmål (llengua nacional) així com el primer diccionari a 1850.El nom de landsmål s'interpreta de vegades com "llengua rural" o "llengua del camp", però sembla evident que aquest no era el sentit que li atorgava Aasen.
El nom de la llengua danesa a Noruega fou un tema de gran debat durant el . Els seus proposants afirmaven que es tractava de la llengua comuna de Noruega i Dinamarca, i que no era més danesa que noruega. Els partidaris del landsmål pensaven que el caràcter danès de la llengua no s'havia d'amagar. El 1899, Bjørnstjerne Bjørnson proposà el nom neutre riksmål, que, igual que landsmål, significa "llengua nacional". Aquest nom fou adoptat oficialment amb la reforma ortogràfica oficial del 1907. El nom riksmål s'interpreta de vegades com "llengua estatal", però aquest sentit és més aviat secundari, si es compara amb el riksmål danès, d'on prové el nom.
Després de la dissolució de la Unió amb Suècia el 1905, ambdues llengües van seguir desenvolupant-se i arribaren al que actualment es considera les seves formes clàssiques després de la reforma del 1917. El riksmål fou rebatejat com a bokmål ("llengua del llibre") el 1929, i del landsmål se'n digué nynorsk ("nou noruec"). Una proposta per substituir bokmål per "danesonoruec" va sortir perdent al parlament per un sol vot. El nom nynorsk, el terme lingüístic per al noruec modern, fou escollit per contrastar amb el danès i subratllar la connexió històrica amb el noruec antic. Avui dia aquest sentit pràcticament s'ha perdut i sovint s'entén com un "nou" noruec en oposició a l'"autèntic" noruec bokmål.
El bokmål i el nynorsk es feren més propers amb una reforma duta a terme el 1938, com a resultat d'una política estatal que pretenia fusionar el nynorsk i el bokmål en una sola llengua, anomenada samnorsk ("noruec comú"). Una enquesta del 1946 mostrà que aquesta política era recolzada per un 79% dels noruecs en aquella època. Tanmateix, les oposicions d'aquesta política aconseguiren crear un moviment massiu de protesta contra el samnorsk en la dècada dels cinquanta, atacant especialment l'ús de formes "radicals" als llibres de text en bokmål que es feien servir a les escoles. A la reforma del 1959, es revocà parcialment la reforma del 1938, però es modificà el nynorsk encara més cap al bokmål. Des de llavors, el bokmål ha continuat retrocedint cap al riksmål tradicional, mentre que el nynorsk encara es guia per l'estàndard del 1959. A més, una petita minoria d'entusiastes del nynorsk fa servir un estàndard encara més conservador anomenat høgnorsk. La política del samnorsk va tenir molt poca influència després del 1960, i fou oficialment descartada el 2002.
Fonologia El sistema sonor del noruec és semblant al del suec. Hi ha una considerable variació entre els diferents dialectes, però la varietat que normalment s'ensenya a l'estranger és l'Standard Østnorsk ("noruec estàndard oriental").
Consonants Fonemes consonàntics del noruec oriental Bilabial/Labiodental Dental/Alveolar Retrofleja/Postalveolar Palatal Velar GlotalOclusives Nasals Fricatives Líquides Aproximants
Vocals Fonemes vocàlics de l'Standard Østnorsk Ortografia IPA Descripció a Vocal oberta posterior no arrodonida ai au e (breu) , Vocal semioberta anterior no arrodonida e (llarga) , Vocal semitancada anterior no arrodonida e (dèbil) Vocal neutra ei , i (breu) Vocal tancada anterior no arrodonida i (llarga) Vocal tancada anterior no arrodonida o de vegades Vocal tancada posterior arrodonida oi u , Vocal tancada central arrodonida y (breu) Vocal tancada central arrodonida y (llarga) Vocal tancada anterior arrodonida æ , Vocal semioberta anterior no arrodonida ø Vocal semitancada anterior arrodonida øy å Vocal semioberta posterior arrodonida
Accent