La data atribuïda és la que figura al Registre Civil de l'Ajuntament de Barcelona, ja que històricament ha existit una disparitat de versions sobre aquesta dada. Múltiples fonts que no concreten dia, situen la seva vida entre (1849-1923) amb alguna excepció com a Exposició Fundació "la Caixa", 1996 que indica el 27 de desembre com a data de naixement. El fet de coincidir amb el dia de la seva mort, pot fer pensar en un error de transcripció. Altres fonts, entre les quals destaca el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, on s'allotja el seu arxiu professional, hi figura el 21 de desembre de 1850 a la seva fitxa . Una altra font que, sense especificar dia, deixa molt clar que va ser el 1850 és la "Història" de Coll i Alentorn, 1992. fou un arquitecte, historiador, humanista i polític català, dissenyador de tipografies i enquadernacions de llibres i il·lustrador. Fou un dels principals protagonistes del modernisme català. Com a arquitecte es va avançar a les propostes arquitectòniques europees, amb un llenguatge innovador i una arquitectura fonamentada en un nou concepte integrador de totes les arts. Algunes de les seves obres són Patrimoni de la Humanitat.
Va formar deixebles com Gaudí, Puig i Cadafalch, Raspall, Oms, Falguera, Josep Coll i Vilaclara o Jujol. Compromès políticament amb el catalanisme va ser un impulsor polític del catalanisme, ja que impulsà la Lliga Regionalista que seria en pocs anys força hegemònica a Catalunya. Alhora arribà a ser diputat a les corts espanyoles amb la candidatura dels quatre presidents en uns moments molt complexos derivats del marasme polític espanyol vora el 1898. Va combinar el treball amb els estudis d'heràldica i art romànic, estudis que realitzà en gran part als darrers anys de la seva vida al seu estudi de la Masia Rocosa, antic mas del , propietat de la família Montaner i situada al costat de la Casa Domènech, residència familiar dels Domènech i Montaner a la vila de Canet de Mar i actual seu de la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner.
Estudis i docència Nascut al carrer de Ferran núm. 40 de Barcelona, era el quart fill de Pere Domènech i Saló, un editor i enquadernador de prestigi i de Maria Montaner i Vila, que pertanyia a una família acomodada de Canet de Mar, població on va residir sovint a la seva casa-estudi avui convertida en museu. Després d'estudiar ciències fisicomatemàtiques, va estudiar la carrera d'arquitectura a Barcelona i a l'escola d'arquitectura de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, on es titulà el 13 de desembre de 1873.
Quan va acabar els estudis, viatjà juntament amb el seu amic Josep Vilaseca per França, Suïssa, Itàlia, Alemanya i Àustria, per conèixer les tendències arquitectòniques.
El 1875, només crear-se l'escola d'arquitectura de Barcelona, s'hi incorporà, junt amb el seu amic Josep Vilaseca, com a professor de topografia i mineralogia. El 1877 va obtenir la càtedra de «Coneixement de materials i aplicació de les ciències fisicoquímiques a l'arquitectura». El 1899 fou nomenat catedràtic de «Composició d'edificis» i professor de projectes. El 1900 fou director de l'escola d'arquitectura, i entre 1901-1905 fou substituït per Joan Torras i Guardiola, període en què Domènech va estar a Madrid com a diputat. Va tornar a ocupar el càrrec entre 1905-1920. Va exercir de docent durant 45 anys i així va tenir una influència considerable sobre com havia de ser el modernisme a Catalunya. Amb el seu company Antoni Maria Gallissà hi instal·là després un taller de perfeccionament de les arts decoratives aplicades a l'arquitectura.
Col·laboracions literàries Domènech va col·laborar amb les principals publicacions catalanes: La Renaixença, Lo Catalanista, Revista de Catalunya, El Diluvio i La Veu de Catalunya. El 1904, arran d'un desacord amb Cambó, va abandonar la col·laboració a La Veu de Catalunya i va fundar el setmanari El Poble Català. També va publicar nombrosos llibres, uns sobre tècnica (Historia general del arte: arquitectura, 1886; Iluminación solar de los edificios, 1877) i altres d'assaig («La política tradicional d'Espanya», 1898; "Estudis polítics», 1905, «Conservació de la personalitat de Catalunya», 1912, «La Política tradicional d'Espanya: com pot salvar-se'n Catalunya», 1919).
miniatura|esquerra|Edifici Montaner i Simon, avui seu de la Fundació Antoni Tàpies El 1878, Domènech i Montaner va escriure un article titulat «A la cerca d'una arquitectura nacional», publicat el 28 de febrer a la revista La Renaixença, que marcava el camí per una arquitectura moderna i nacional catalana.En busca de una arquitectura nacional. Article original a La Renaixensa (PDF) , pàg. 149 En aquest article, classificava les tendències entre classicisme, eclecticisme i medievalisme, totes tres caracteritzades pel romanticisme retrògrad que utilitzava l'arquitectura com a mitjà per a crear ambientacions literàries. Davant aquesta posició, Domènech afirmava voler constituir una nova arquitectura fonamentada en el mitjà físic, geogràfic, de país, amb una voluntat ideològica. Aquests pensaments van ser incorporats per altres arquitectes en unes primeres obres que trencaven amb el passadismes. Les primeres foren: la Casa Vicens, de Gaudí (1878 a 1880); el Biblioteca Museu Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú, obra de Josep Fontserè i Mestre (1882); l'Acadèmia de Ciències, de Domènech i Estapà (1883); les indústries d'Art Francesc Vidal, obra de Josep Vilaseca (1884), i l'Editorial Montaner i Simon, del mateix Domènech i Montaner (1881-1884).
També destaquen les seves col·laboracions editorials. Fou director de la Biblioteca Artes y Letras, que publicava leditorial Domènech, l'empresa familiar per la qual dissenyà moltes cobertes de llibres, i que incloïa els millors escriptors del país i traduccions de les obres més importants de la cultura europea del moment. Entre 1886 i 1897, l'editorial Montaner i Simon va publicar, sota la direcció de Domènech, la monumental Historia General del Arte amb una primera part escrita i il·lustrada per Domènech i continuada per Josep Puig i Cadafalch.
En companyia dels seus amics Antoni M. Gallissà i Josep Font i Gumà i amb membres del Centre Excursionista de Catalunya va visitar les esglésies romàniques de diversos indrets de Catalunya; el 1904, les del Pallars, la Ribagorça i la Cerdanya; el 1905, les del Ripollès, el Gironès, el Vallespir, el Rosselló i la Vall d'Aran i, finalment, el 1906 van visitar les esglésies de l'Empordà, que presentaven un estil que va anomenar el primer romànic. Domènech preparava així el material per als seus treballs sobre art romànic i dotava l'Escola d'Arquitectura d'un fons fotogràfic important.
Polític Políticament, s'inicià de molt jove i el 1870 participà en la fundació de la Jove Catalunya i del Centre Català, grup del qual se separà el 1887. Ingressà a la Lliga de Catalunya, de la qual fou president el 1888, i el 1891 fundà la Unió Catalanista, partit del qual l'any 1892 fou el primer president, amb Enric Prat de la Riba com a secretari. Aquell mateix any presidí l'assemblea que va redactar les Bases de Manresa, document que posava els fonaments per a la devolució de les constitucions catalanes.
Va seguir una política de col·laboració amb Polavieja, qui defensava les reivindicacions regionalistes. També fou un dels signants del Manifest a la reina regent de 1898. L'any següent, s'incorporà al Centre Nacional Català que, el 25 d'abril de 1901, en fusionar-se amb la Unió Regionalista, es constituí en la Lliga Regionalista. La Lliga estava formada per sectors de la burgesia i per les classes mitjanes decebudes del polaviejisme i mobilitzades pel Tancament de Caixes; defensava una Catalunya lliure, forta i autònoma.X Congrés d'Història de Barcelona – Dilemes de la fi de segle, 1874-1901
El compromís de Domènech amb la defensa de la identitat del país el decidí a presentar-se a les eleccions legislatives del 19 de maig de 1901 amb la peculiar candidatura dels «quatre presidents».Domènech i Montaner hi figurava com a expresident de l'Ateneu Barcelonès Va ser reelegit el 1903, però es mostrà disconforme amb l'actuació de Cambó durant la visita del rei Alfons XIII a Barcelona (1904). Hom pensa que ell va ser l'autor de l'article anònim titulat «Fivallers de guardarropia» aparegut el 14 d'abril de 1904 a la revista Joventut;L'autor de l'article acusa els regidors de Barcelona de feblesa en les seves reivindicacions catalanistes davant del rei, ironitzant amb el comportament que va tenir el conseller Fiveller a l'enfrontament del vectigal. Article original (pag.1) Article original (pag.2) se separà de la Lliga Regionalista i fundà el setmanari El Poble Català entorn del qual s'organitzà Esquerra Catalana. Socialment conservador, però, se n'anà distanciant i acabà dedicant-se a la investigació arqueològica i a la història, fruit de la qual foren les obres Centcelles. Baptisteri i celle[r]: memòria de la primitiva església metropolitana de Tarragona (1921), Història i arquitectura del monestir de Poblet (1925), La iniquitat de Casp i la fi del Comtat d'Urgell (1930) i Ensenyes nacionals de Catalunya (1936), les tres darreres publicades pòstumament, amb la col·laboració del seu fill Fèlix Domènech i Roura.
La seva actuació política i la tasca d'investigador el portaren tres vegades a la presidència de l'Ateneu Barcelonès (1898, 1911 i 1913). El 1881 fou mantenidor dels Jocs Florals, i el 1895 en fou president. Fou membre de l'ara denominada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1901) i ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres (1921).
Arquitecte miniatura|Casa Fuster Com a arquitecte, Domènech i Montaner va realitzar edificis en els quals es combina una racionalitat estructural amb elements ornamentals extraordinaris, inspirats en els corrents arquitectònics hispanoàrabs i en les línies corbes pròpies del modernisme.
Els seus edificis es van anticipar als corrents arquitectònics del seu temps, com l'ús d'estructures de ferro i la utilització total del maó vist, incorporant una profusió de mosaics, ceràmiques i vidres policromats, disposats amb exquisida harmonia, que els confereixen un aspecte grandiós.La Gran Enciclopèdia en català, volum 7 (2004). Barcelona, Edicions 62.
Des de la seva posició de director de l'Escola d'Arquitectura va impulsar un estil que hi adaptaren molts dels seus alumnes. Puig i Cadafalch el considerava «l'home d'un període i una escola artística, que ha estat el ressò de desenvolupaments artístics d'altres països adaptant-los amb un caràcter especial propi, amb un caràcter innovador».Puig i Cadafalch, Josep. Revista Hispania, desembre de 1902.
Amb el pas del temps, i contràriament al que feien altres arquitectes del modernisme, Domènech i Montaner va tendir a realitzar edificis més lleugers, eliminant material en les estructures però mantenint l'ornamentació com a element de primer ordre.
Premodernisme Només llicenciar-se va viatjar per Europa amb Josep Vilaseca i es va sentir atret per l'arquitectura prussiana. Aquesta influència i, especialment la de la personalitat de Vilaseca, imprimiren un caràcter innovador, però alhora simètric, rigorosament germànic.
El panteó de Clavé, la casa Montaner a la ronda Universitat i el nonat projecte de les institucions provincials d'instrucció pública, obres de Domènech anteriors a 1878, any de publicació del seu manifest A la recerca d'una arquitectura nacional, tenen aquesta influència i es poden considerar de l'etapa premodernista.Bassegoda i Nonell, Joan. Modernisme a Catalunya