La Simfonia núm. 2 en fa menor és una obra simfònica del compositor francès Guy Ropartz, composta entre 1899 i 1900. La partitura fou conclosa a Marnes el 15 de setembre de 1900. La simfonia fou estrenada el 26 d'abril de 1901 a París sota la direcció de Pierre de Bréville. Ropartz dedicà l’obra al violinista belga Eugène Ysaÿe, una de les figures musicals més rellevants del seu temps.
Estructura L’obra consta de quatre moviments:
Adagio molto – Allegro (fa menor), ♩ = 56 / ♩ = 144 Molto vivace (sol sostingut menor), ♩ = 144 Adagio (re bemoll major), ♩ = 60 Pas très vite, mais joyeux (indicació alternativa: Allegro moderato?), ♩ = 132
La durada total se situa habitualment entre els 35 i els 40 minuts.
Estrena i recepció La Simfonia núm. 2 es va completar el 1900 i la seva estrena havia de ser dirigida pel mateix compositor; però, preocupat per la salut de la seva filla Monique, es va confiar inicialment la direcció a Vincent d'Indy. El concert, previst a la Société Nationale el 26 d’abril de 1901, va patir un nou contratemps quan d’Indy es va retirar, i amb menys d’un dia d’antelació la batuta va passar a Pierre de Bréville. Com que l’obra era poc coneguda, la interpretació no va estar a l’altura i no va ser ben rebuda pel públic. Quan el compositor va tenir notícia del resultat, va optar per retirar-la, fet que va fer que només fos interpretada en comptades ocasions.
Anàlisi musical Ropartz va rebre una influència profunda del seu mestre, César Franck, i en aquesta simfonia es va deixar sentir l’empremta: modulacions cromàtiques, un ús dens del contrapunt i una concepció del desenvolupament plenament franckiana.
El primer moviment, el més llarg, s’obre amb un adagio fosc que actua com un gran pròleg i desemboca en un allegro enèrgic amb dos temes poderosos però contrastats. El desenvolupament és especialment atractiu per la riquesa de textures i colors, amb un to seriós però no tràgic.
El segon moviment és un scherzo molt viu i fresc, amb un caràcter lleuger i un trio més suau i refinat, on apareix un cert element folklòric. El tercer moviment, un adagio càlid i emotiu, destaca pel seu lirisme íntim i reflexiu.
El finale recupera l’energia del primer moviment però acaba il·luminant-se, amb moments que recorden Nielsen i d’altres de sonoritat més francesa. Tot i una certa sensació d’allargament, culmina en un clímax brillant i una coda optimista.
Instrumentació L’orquestra requerida és la següent:
Fusta: 3 flautes (una doblant flautí), 2 oboès, 2 clarinets en si♭, 2 fagots Metall: 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombons Percussió: timbales Cordes: violins I i II, violes, violoncels i contrabaixos
Referències
Ropartz 02 Categoria:Composicions musicals del 1901 Categoria:Composicions en fa menor Categoria:Simfonies de Guy Ropartz